El misteri d'un ritu
El foc i les fogueres de Sant Joan
Amb la mateixa fascinació que l'home prehistòric, aquesta nit tornarem a contemplar espectacles que afavoreixen les il·lusions
jgblanco30165312 barcelona 23 06 2015 verbena de sant joan hoguera en la ca170622124409
Aquesta nit cremaran milers de fogueres, des de l’Alt Pirineu fins a les platges gallegues, per celebrar l’arribada de l’estiu, per celebrar la gesta que Prometeu robés el foc als déus o, el que ve a ser el mateix, que un dia, fa milers d’anys, l’homo erectus tingués l’acudit de fregar un branquilló sec contra un altre i saltés l’espurna.
Des de fa segles, en nits com la d’avui, els més joves del poble saltaven per sobre de les flames o caminaven descalços per damunt de les brases amb la petició d’obtenir una bona collita o un bon matrimoni. A Irlanda, també es feien passar els animals estèrils per les fogueres del solstici perquè el foc simbolitza la fecunditat de la vida. El seu descobriment va permetre conjurar el fred, contenir les bèsties i conservar durant més temps la carn cuita.
Pretenia parlar en aquestes línies d’això, del foc domesticat, dels ritus amables que renoven cada any el cicle de la vida, i, tot i això, no puc deixar de pensar en l’incendi de Portugal, en els 64 morts, en les 30.000 hectàrees calcinades, en el paisatge mediterrani que ha virat del verd vibrant al sutge de la mort. Sobretot ara, quan aflora la sospita que no va ser un llamp l’origen de la tragèdia, sinó una mà criminal.
Però més enllà de la causa, de les elevades temperatures, de l’escassetat de pluja, el vent i l’orografia, subjauen l’abandó del bosc i polítiques forestals nefastes que han promogut la proliferació d’espècies que cremen amb facilitat; l’eucaliptus creix ràpid i la seva fusta és molt barata per a la fabricació de cel·lulosa. La lògica perversa de la rendibilitat.
Amb la mateixa fascinació que l’home prehistòric, aquesta nit tornarem a contemplar les fogueres rituals que afavoreixen les il·lusions i, com va escriure Gaston Bachelard, conviden a observar el món «amb ulls pagesos», amb aquella mirada que engloba la totalitat des de dins i que permet el retrobament amb tot allò que ja donàvem per perdut, amb l’eterna pregunta: ¿què estem fent?
