Estiu ardorós

No és per espantar ni res, però aviso que avui comença l’estiu. És una recurrència astronòmica, una simple etapa més, prevista i consolidada en el decurs del cicle anual, però el seu sol esment ens parla de xafogor, d’asfíxia i suor, de deixadesa corporal, d’ensopiment intel·lectual. No és gens gratuït que, en la definició del diccionari, l’adjectiu «ardorós» s’exemplifiqui amb el sintagma «l’estiu ardorós», perquè és la primera cosa que ens ve al cap. Ardor és igual a ardent, a foc i brases. És a dir, a estiu. Abans d’arribar-hi segons les indicacions de la física i dels moviments astrals, resulta que ja n’hem tingut un aperitiu. De fet, la festa ardorosa no sap de xifres i l’arribada de l’estiu simplement és una continuïtat dels dies que estem patint, dies d’aquells en els quals els comentaris sobre el temps dominen les converses d’una forma monòtona.

Sé del cert que hi ha gent que revifa amb la calor i que té un ressort corporal que la predisposa a gaudir d’aquesta època de l’any. Però n’hi ha d’altres –i no cal dir que jo en sóc un– a qui, de l’estiu, amb prou feines els atrauen les nits, unes nits que no són precisament aquestes que ara vivim. Potser l’única solució és abandonar com sigui la ciutat i capbussar-se en el mar infinit i nedar i nedar fins que el cor ens digui prou. Però, és clar, això no passa cada dia. I l’estiu ardorós, impàvid i salvatge, inclement, comença avui. És un dir.