Contractes que són, en realitat, paper mullat

Firmen, somriuen i es donen la mà. Com si aquell contracte els unís realment. Però ho saben ells i ho sabem tots, al futbol d’elit –el dels jugadors multimilionaris– aquesta unió només té la vigència del seu desig. Tant se val si firmen per tres, per quatre o per cinc anys. El contracte valdrà el temps que ells vulguin que duri. Si el jugador rendeix, es revisa a l’alça el compromís. Si en canvi no funciona, serà el club el que hagi de buscar-li equip i fins i tot fer-se càrrec de part de la fitxa en el seu següent destí.

Les firmes només obliguen els clubs. Així està muntat i amb aquesta normalitat assumim que, tret d’excepcions, quan un jugador se’n vol anar, se’n va. I sembla fins i tot just, que qualsevol treballador tingui la llibertat d’exercir on vulgui. Però aleshores, potser el més honest seria firmar contractes sense data de caducitat, amb una clàusula fixada per endavant, basant-se en xifres reals, ajustades al sou, i no publicitàries, com la dels mil milions d’euros de Cristiano. Amb aquell «de per vida» que ara, amb perspectiva, resulta irrisori. El Paris SG és dels pocs que intenta rebel·lar-se contra aquest poder dels jugadors. Thiago Silva i Marquinhos ho van comprovar al seu dia. El club francès té l’atractiu del seu gran potencial econòmic però no guanya res a nivell europeu. 

MAL ASSUMPTE

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Tot i que els jugadors ho puguin veure com un aparador per seguir progressant, no segueix la lògica d’altres clubs que es veuen en una situació semblant, perquè gràcies al seu capital qatarià no té cap necessitat de fer negoci a partir de vendes. Mal assumpte per a Verratti, que sap anticipadament que si segueix l’estratègia dels seus companys brasilers, estarà jugant la Ligue 1 a l’agost. L’italià haurà de jugar fort, i sembla disposat a fer-ho, si realment vol deixar el Paris SG. És una aposta arriscada, ja que no sabem quina pot ser la  reacció del seu club. 

Des de l’òptica blaugrana el gest de Verratti s’interpreta en positiu. El que en primera persona seria una falta de professionalitat, aquí s’observa, s’aplaudeix i s’incentiva com una mostra del seu compromís. Com al seu dia va fer Mascherano per sortir del Liverpool. El Barça té la sort de no ser un esglaó intermedi, un trampolí per anar cap a un altre gran. Però no per aquest motiu deixa d’estar a mercè dels seus jugadors. El dia que Messi se’n vulgui anar, com passa ara amb Cristiano, no li farà falta cap mena de rebel·lia. Simplement farà saber al club que el seu temps s’ha acabat. I no hi haurà contracte ni renovació que els salvi. Són, en realitat, paper mullat.