EDITORIAL

Salvar l'ànima d'Europa

El drama dels refugiats segueix sacsejant la consciència d'una UE incapaç d'assumir el colossal repte humanitari

1
Es llegeix en minuts
 

  / TRINIDAD DEIROS

Aquest dimarts es commemora el Dia Mundial de les Persones Refugiades, designat el 2001 per Nacions Unides per «recordar milions de persones desarrelades a tot el món». És una jornada que, com a mínim, ens torna a enfrontar a una situació dramàtica, a una tragèdia col·lectiva que ACNUR ha quantificat en 65,6 milions de persones desplaçades, el 2016. I que ha desembocat, sobretot arran del conflicte a Síria, en una crisi que és, en paraules de Noam Chomsky, «la crisi moral d’Occident». Fa poc més d’un mes es van produir 12 operacions de rescat simultànies a 30 milles de les costes de Líbia, amb un nombre indeterminat de morts però superior a la trentena. Lamentablement, aquesta no serà l’última notícia esgarrifosa que es donarà aquest any a les portes d’un estiu que s’anuncia mortífer en l’anomenada ruta del Mediterrani central. L’acord que la UE va firmar amb Turquia el 2016 perquè, a canvi de prestacions econòmiques, s’aturés el flux de refugiats i immigrants als Balcans, no ha sigut cap solució, com ja era previsible. El problema s’ha traslladat ara a la ruta entre Líbia i Itàlia, amb la presència de màfies en un Estat libi fallit que permet un autèntic mercat d’esclaus amb l’ajuda dels seus guardacostes, que retornen els refugiats i els empresonen, segons l’oenagé Proactiva Open Arms. Més enllà de les condicions inhumanes del trajecte, la fragilitat de la situació dels que intenten arribar a Europa és esgarrifosa. L’Organització Internacional per a les Migracions informa de menys morts al Mediterrani, però la perspectiva –amb la xifra esfereïdora de més de 5.000 morts el 2016– no és favorable. 

A més a més, la situació de les persones desplaçades dels seus llocs d’origen –en campaments del Líban, Jordània, Kenya o en els europeus o a Turquia– segueix sacsejant la consciència d’una Europa incapaç d’assumir el repte humanitari, començant per la tímida acollida a Espanya o per les denúncies a Estats de la UE que no estan disposats a responsabilitzar-se de la seva quota, sense comptar amb l’augment de la xenofòbia i de les actituds racistes. El deure d’Europa és salvar –i en això l’acció de les oenagés s’imposa a la dels governs–, protegir, acollir i oferir un futur millor. Perquè no mori l’ànima del continent.