ANÀLISI
Macron: ¿Un Charles de Gaulle postmodern?
zentauroepp38941497 french president emmanuel macron and french minister of the 170619165342 /
Més enllà de la magnitud de la majoria legislativa aconseguida per Emmanuel Macron en les últimes eleccions, és possible imaginar que el nou president de la República francesa està replicant la gesta del general Charles de Gaulle gairebé 60 anys després de la fundació de la Cinquena República.
De Gaulle va ser l’encarregat de desmantellar la Quarta República –que era un règim parlamentari bloquejat per baralles partitocràtiques i greus conflictes colonials– i de construir una nova República a la seva mida i al seu capritx. Així, l’any 1958 va néixer la Cinquena República, l’origen de la qual no va ser una Assemblea Constituent sinó un consell de notables tutelat pel mateix general.
La Constitució de 1958 va dissenyar una presidència no partidària (inicialment sense elecció directa), amb un ampli ventall de poders, amb capacitat d’elegir el primer ministre i amb una gran incidència en l’àmbit legislatiu i judicial; a la vegada que es va crear una Assemblea Nacional feble i amb períodes de sessions molt breus.
Però la gran maniobra de De Gaulle no només va ser crear una Constitució a la seva mida, sinó la instauració d’un sistema electoral majoritari a dues voltes (també anomenat 'ballotage') amb districtes uninominals per a l’elecció dels diputats. Aquesta elecció no va ser fruit de l’atzar, sinó que va obeir als càlculs del general, que volia crear una formació política afí a la seva persona (els 'gaullistes'), que se situés ideològicament al centre i trenqués la dinàmica de competició entre la dreta i l’esquerra existent durant la Quarta República, desplaçant així els opositors cap als extrems i, en conseqüència, guanyant una àmplia majoria d’escons a la segona volta sense necessitat d’aconseguir una majoria dels vots.
Quan es va crear la Cinquena República, molts polítics, sobretot des de l’esquerra, van acusar De Gaulle d’haver donat un «cop de timó» amb l’objectiu d’instaurar una democradura; però ell hi va respondre dient que era necessari realitzar un canvi de règim per neutralitzar el bloqueig partidista, i va demanar als ciutadans grans majories i estabilitat per poder portar a terme les reformes necessàries per modernitzar França i per acabar amb les guerres colonials.
Avui, gairebé 60 anys més tard, Macron ocupa la presidència de la República francesa i acaba d’obtenir una àmplia majoria a l’Assemblea Nacional, fracturant així els dos partits fins ara hegemònics, a la vegada que ha disminuït el potencial d’oposició dels extrems. Amb aquest panorama, Macron apareix com un De Gaulle postmodern, que ha tret molt bon partit de tots els instruments creats pel general l’any 1958, a la vegada que també ha apel·lat a la necessitat de fer reformes, oblidar les ideologies i enfrontar els reptes que exigeix un món globalitzat.
Notícies relacionades
El que encara no sabem és si Macron és un cabdill estèril fruit d’una onada d’atipament popular, o si el nou president és un líder que aprofitarà el poder hiperpresidencial que li atorga la Constitució de 1958 per fer el mateix que va fer De Gaulle fa 60 anys: desmuntar un règim per construir-ne un altre de nou a la seva mida.
