Pànic al volant

Ahir em va passar una cosa aterridora. Anava conduint per un carrer estret de Barcelona amb el meu cotxe i en una cruïlla se’m va posar una bici al davant. El recorregut que normalment faig en cinc minuts, en va durar 15. No fa falta comentar que a un parell de carrers d’allà hi havia un carril bici o que veient que estàvem sols, el paio s’hauria pogut apartar per deixar-me passar. ¿Per què? Alguns ciclistes funcionen així. Van fent esses davant teu molt lentament com dient: «¡Fote’t! Ets un cotxe que contamina i et mereixes el pitjor». Molt bé, poso una cançó de Sabina per relaxar-me i m’armo de paciència. M’aturo en tots els semàfors vermells que en condicions normals sempre enganxo en verd. Encara que la bici marca el ritme, ella no s’atura en cap. Se’ls salta absolutament tots. M’agradaria dir-li alguna cosa, però l’experiència em diu que és millor que no ho faci.

La majoria de ciclistes se senten atacats quan els dones un consell o els proposes un pla alternatiu de la mena: «Perdona, ¿et faria res anar pel carril bici que tens a dos carrers?». La resposta sempre és negativa. Cap ciclista m’ha donat mai les gràcies pel consell. Però abans de saltar-se el semàfor, els ciclistes sempre fan una petita pausa que m’inquieta. Se salten les normes però no són idiotes, i com que no volen morir aixafats, miren a la dreta i a l’esquerra però sense deixar de pedalejar. Per mi que tots tenen el mateix TOC (trastorn obsessiu compulsiu) i estan convençuts que, si posen un peu a terra, l’univers explotarà o morirem tots.    

EN ESTAT DE XOC I AMB NÀUSEES

Bé, al que anava. En una d’aquelles pauses, el ciclista es va parar i va girar el cap. ¿Em deu voler dir alguna cosa?, vaig pensar. Doncs no. El que va fer va ser tirar una enorme escopinada a terra. Sí, com ho llegeixen. Una escopinada o un gargall, com en vulguin dir. Fins i tot la forma de definir-ho és fastigosa. Una bola de mocs que li va sortir de la gola i que no em va tacar el cotxe de miracle. Em vaig quedar en xoc intentant aguantar les nàusees que em va provocar la situació. Ja em fa fàstic que la gent tiri a terra burilles enceses i que passin de mi quan els dic que existeixen cendrers portàtils. Tant els fa. Però si hi ha res de més fastigós que el tabac, és el fet d’escopir al carrer. Pixar o cagar, poden pensar alguns. Doncs jo crec que escopir és pitjor. El que defeca a la via publica o hi fa pipí, entenc que ho fa perquè no pot aguantar. Té una urgència, no hi ha cap bar obert i se li escapa. És una causa de força major. Però, ¿escopir? ¿De debò? ¿No podem agafar un clínex o, en el pitjor dels casos, recollir-ho amb la mà?

El meu primer pensament al veure el noi escopir va ser aturar el cotxe, baixar i parlar amb ell. Però en canvi no ho vaig fer, bàsicament perquè no es pot parlar amb els ciclistes. No s’hi pot parlar, ni amb ells, ni tampoc amb els conductors dels cotxes que t’avancen agressivament a l’autopista, ni amb el talòs que va a 80 pel carril central. El món és ple de conductors egoistes amb els quals no es pot parlar. Seria meravellós congelar el temps, sortir del cotxe enmig de l’asfalt i poder parlar amb aquella persona tranquil·lament. Però això és impossible. No s’hi pot fer res, amb un conductor que se t’enganxa en una carretera de revolts perquè corris més. Aquell assetjament psicològic que fa que ho passis molt malament dins el cotxe. I si ets noia i vas sola encara és pitjor. Recordo una vegada que vaig xiular a un ciclista que anava sense llums per demanar-li que s’apartés, i no només no ho va fer, sinó que va venir a picar contra la finestreta com un boig. Vaig passar molta por, i sempre vaig pensar que si jo hagués sigut un noi no m’hauria passat.

POR DE TOTS ELS HOMES

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Ara arriba l’estiu i mola conduir amb la finestra oberta. No es pot. Ja van dues vegades que m’increpen els conductors mascles del cotxe que va al meu costat: «¡Guapa! ¿On vas sola aquesta nit?» I jo em pregunto: ¿de debò que he d’aguantar això? Sembla que exagero, però us prometo que això passa contínuament i no pots fer res ni dir res. Forma part del peatge que s’ha de pagar per ser noia independent i conduir sola. Crits, insults i mamarratxades. I tu, callada perquè si els en fas cap cas corres perill. No tots els homes es comporten així. És veritat. Nois normals: teniu a les mans marcar els dolents. Nosaltres no podem, és clar. I com que no sabem diferenciar a simple vista els bons dels dolents, tenim por de tots. Jo fa anys que no pujo a cap ascensor amb un home sol desconegut.

El que us deia. Egoistes al volant, en bici o a peu. Sembla que a molta gent li importa un rave l’estat del carrer on vivim tots. Escup, tira burilles o no recull la caca del gos. ¡Quina ciutat estem construint! Proposo una cosa: ¿i si deixem de sancionar els que tenen una cadira de més en una bona terrasseta i comencem a multar el porc que l’embruta?