Ni infern, ni paradís

Circula aquests dies un interessant paper publicat al blog 'Asuntos Públicos', que edita la prestigiosa consultora Llorente & Cuenca, sobre el balanç de dos anys dels anomenats ajuntaments del canvi. Alguns mitjans l’han afusellat impunement citant les cometes com si fossin el resultat de la seva «investigació». Amb aquestes males pràctiques no és gens estrany que el prestigi del periodisme passi pels seus pitjors moments. I la majoria de les vegades no precisament pel setge de les xarxes socials sinó pels propis errors de les empreses i dels seus professionals. Aquesta nota tècnica és tremendament solvent i revela algunes dades esgarrifoses. Per exemple, que els ajuntaments espanyols acumulen entre el 2012 i el 2016 un superàvit de 25.000 milions d’euros, un 2,5% del PIB del període. Vaja, que gairebé una quarta part del creixement econòmic de què presumeix cada dia Mariano Rajoy prové de les retallades de despesa dels ajuntaments tenallats, com explica la nota, per la interpretació que fa el ministre Cristóbal Montoro de la regla de despesa imposada per la UE. La impossibilitat d’aplicar el superàvit al pressupost ordinari mentre tinguin deute viu ha impedit als nous partits polítics –tipus Podem, En Comú o Compromís–portar els municipis on governen al paradís que van prometre basat en l’«auditoria ciutadana» del deute per alliberar diners per a la despesa social. El «sistema» no els ha deixat ser tan «antisistema» com van prometre i així Madrid, segueix la nota de Llorente & Cuenca, ha tornat 3.168 milions en quatre anys, almenys 899 sota la batuta de Manuela Carmena. I, en conseqüència, tampoc la seva gestió ha sigut l’infern que van pronosticar els seus adversaris. 

Curiosament, aquests ajuntaments del «canvi» tampoc tenen un comportament homogeni pel que fa a l’increment de la despesa en polítiques socials. Així per exemple Saragossa, governada per Podem, ha reduït en un 2,7 % la despesa social el 2017 mentre que Màlaga, governada pel PP, ha pujat un 17%, exactament igual que la Barcelona d’Ada Colau. Una dinàmica similar es produeix, conclou l’informe de la consultora, en el cas de l’anomenada remunicipalització dels serveis públics. La majoria dels procediments estan aturats als jutjats i una altra norma de Montoro els impedeix recuperar serveis perquè l’obligació de quedar-se amb els treballadors de les contractes xoca amb els límits a l’augment de treballadors del sector públic. El paradís està sempre massa a prop de l’infern.