Editorial

La ciutat no està en venda

La preocupació per l'alça incontrolada dels lloguers de pisos a Barcelona es visualitza cada vegada amb més intensitat

1
Es llegeix en minuts
 

  / JOAN CORTADELLAS

L’alça incontrolada dels lloguers de pisos fa temps que ocupa els primers llocs de la llista de preocupacions dels barcelonins.  I cada vegada es visualitza amb més intensitat. Ahir, sota el lema Barcelona no està en venda, centenars de persones es van manifestar pel centre de la ciutat en defensa d’uns preus justos, estables i assequibles en els contractes temporals de vivenda i contra l’especulació immobiliària. No va ser una marxa contra el turisme, com des d’algunes tribunes polítiques s’havia volgut presentar, però certament el fenomen dels pisos turístics és  un dels factors clau en la difícil equació immobiliària. No és l’únic, però. La falta de vivendes públiques amb lloguers socials impedeix tenir portes d’emergència davant les lleis implacables del mercat lliure. A Barcelona, els pisos en règim de lloguer suposen a hores d’ara el 30% del parc de vivendes, i només l’1,5% d’aquests habitatges són públics. La llei de l’oferta (poca) i la demanda (abundant) afavoreix enormement l’escalfament ingovernable dels preus. Enfortir la vivenda social resulta d’aquesta manera una necessitat peremptòria que han d’atendre les diferents administracions públiques. La implantació d’un únic índex oficial de preus de referència, l’actuació contra grans tenidors de pisos buits o la reforma de la LAU allà on limita a només tres anys la durada del contracte són altres fronts oberts que exigeixen iniciatives decidides i urgents per assegurar que Barcelona i els barcelonins no estan en venda.