La Champions es cura

Vostè ja fa més bona cara que aquell dissabte desastrós. Jo mateix, sense anar més lluny, em trobo millor que fa una setmana, he deixat de tenir febre, encara que crec que encara estic més calent del normal. Però és clar: la Champions es cura. He començat a prendre aliments sòlids però vaig amb compte de no empassar-me segons quines coses. Especialment, no me les empasso sense mossegar-les bé abans i a fons perquè han repartit a tort i a dret molts virus verinosos en forma d’innocents pometes de la Blancaneu.

Les primeres hores de la Champions aliena van ser molt dolentes, perquè a la final va tornar a repetir-se allò dels gols evitables que entraven desviats accidentalment pels defenses amics. Veure Cristiano Ronaldo celebrant com si fossin joies de la humanitat aquelles bírries accidentals ja ens hauria d’haver alertat que tot era molt menys gloriós que el que cantaven els locutors, tots ells a sou. Per una altra part, tots ens sabíem el guió anticipadament i la mateixa cançó de sempre: el millor equip del món també al segle XXI, el rècord absolut d’aconseguir dues Champions seguides, el joc meravellós mai vist... Però, malgrat que estàvem previnguts, les coses que deien els recitadors de romanços ens anaven entrant una a una com supositoris gruixuts i rugosos. Era per defecte nostre, no per mèrit seu. Si t’aturaves a reflexionar entenies que gairebé tot era glicerina i que aviat tornaries a poder seure sense problemes.

JUGUEN BÉ AQUESTS MALEÏTS

En situacions així l’important és no deixar-se anar. Cal pensar i fer recapitulacions globals. Com passa amb totes les purgues, hi havia una part objectivament dolenta però certa: van guanyar la Champions sent millors a la final, a estones juguen bé a futbol aquests maleïts, línia a línia van arribar al final de la temporada en més bones condicions que nosaltres, saben posar-hi una intensitat tremenda quan es proposen guanyar, els italians són bona gent però no se’ls ha de deixar a ells la delicada responsabilitat que protegeixin els nostres propis ous... Hi va haver una altra novetat: per una vegada l’àrbitre no va ser decisiu en un partit seu.

Amb tot, les altres veritats subsisteixen. Malgrat aquest desenllaç de la Champions, la Lliga la vam perdre nosaltres per un sospir i després que els arbitratges els regalessin més punts que la tradicional sort que els acompanya, i si no haguessin guanyat també la Lliga les coses serien molt diferents. L’Atlètic de Madrid es va merèixer més que ells la Champions anterior. Només que els haguéssim pogut endossar dues o tres de les rotacions suïcides de Luis Enrique les coses haurien tingut un signe diferent perquè cada vegada que vam anar a Madrid a passar-los per la pedra en partit bilateral ho vam aconseguir. I continuem tenint Messi. Per una altra part, és una absoluta mentida que els triomfs d’un any garanteixin res de cara a l’exercici següent; d’això en podem parlar amb experiència.

Però el nostre millor consol és la seva sobreactuació. Tenien tanta necessitat de passar-se a l’autoaplaudiment que fins i tot el psicòleg amateur més despistat es va adonar que temen molt el que els pot passar de setembre endavant. L’exemple més clar va ser la seva mitificació fins a la inversemblança del que els va dir Zidane als seus jugadors a la mitja part, quan es mereixien anar perdent el partit. Des que es va aparèixer la Verge als pastorets de Fàtima no s’havia treballat tant la imaginació popular com amb el valor futbolístic posicional d’aquella xerrada tècnica que suposadament va resoldre el partit.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

A mesura que han anat transcendint els testimonis directes que Einstein no va visitar en aquella mitja part el cervell de Zidane i a mesura que els testimonis han anat confessant que el simpàtic alineador francès es va limitar a dir-los als nois que lluitessin tant com poguessin, em ratifico més en la meva súplica a la premsa de Madrid que si no tenen cap notícia és millor que no me l’expliquin. Si el Juventus va sortir mal descansat de l’entretemps i pessimista per no haver aconseguit traduir en avantatge el seu millor joc inicial, són coses de la vida. I si al final del partit la preocupació preferencial dels jugadors del Madrid era no oblidar-se que existeix Piqué, també. Ells no són tampoc, en definitiva, perfectes.

ELS DEURES DE VALVERDE

Hi insisteixo: no n’hi ha per tant. La Champions aliena es cura, els ho asseguro, i l’any que ve podem guanyar-la nosaltres. En l’únic que hem d’anar amb compte és a no guanyar-la com ells, a no creure com ells que cada segon de glòria dura molt i és per sempre. I de moment l’única cosa urgent és que Valverde vagi preparant les coses perquè tan bon punt s’acabin les vacances els jugadors del Barça es posin de debò a fer voltes al camp en calçotets perquè en la temporada que ara s’acaba els ha faltat força. Pel que fa a la resta, ai Senyor, se’ns donarà de més a més tal com passava quan a més de ser millors ho guanyàvem gairebé tot.