La subhasta cega del Banco Popular

Eugeni D’Ors i Rovira (Barcelona, 1881-Vilanova i la Geltrú, 1954) deia, amb certa sornegueria, que «a les set del vespre, a Madrid, o fas una conferència o te la fan». Temps nous. Ara, a la capital d’Espanya o et conviden a dinar o convides a algú, encara que ara la moda de l’esmorzar avança amb empenta. En el fòrum madrileny, en una sobretaula en plena ressaca de la duodécima del Reial Madrid, el/la banquer/-a intenta eludir la conversa sobre el Banco Popular. Ni n’ha de parlar ni pot fer-ho, entre altres motius, per les normes de confidencialitat i de funcionament dels mercats, però els que l’acompanyen a la taula al menjador d’una institució, hi insisteixen.

  

El/la banquer/-a es resisteix tant com pot, però sap que, encara que només sigui per educació, alguna cosa haurà de dir, per òbvia que sigui. Des que Ana Botín presideix el Santander i des que Dolores Dancausa és la primera executiva de Bankinter s’ha de parlar de banquer/-a. També des de fa temps, els banquers/-es i també els/les molt importants dels negocis fugen dels restaurants i utilitzen els menjadors privats de les seves empreses o dels seus amfitrions. Luis Valls Taberner, l’home que va fer del Popular el banc més rendible del món, i Emilio Botín van ser els primers a descobrir els avantatges aparents de celebrar dinars de feina allunyats de la vista de curiosos, per elegant que fos el restaurant. Ara, és una pràctica habitual.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El 2007, just abans de començar la Gran Recessió, el Banco Popular valia 18.170 milions d’euros. Molt lluny dels 90.600 del Santander, els 67.000 del BBVA i per sobre dels 10.500 del Sabadell i dels 5.500 de Bankinter. CaixaBank i Bankia no cotitzaven i, per això, no hi havia valor de mercat. Més de 10 anys després, el Popular ha perdut –si s’hi inclouen ampliacions– gairebé el 99% del seu valor, mentre que el Santander val 85.000 milions; el BBVA, 48.300; CaixaBank, 24.600; Bankia, 11.800; Sabadell, 10.200, i Bankinter, 7.300. Tots han patit la crisi i tots l’han capejat, menys el Popular que, sense que el nou equip gestor encapçalat per Emilio Sara­cho, errors al marge i pendent de negociar amb el BCE, hi pugui fer gaire, més aviat s’encamina cap a la venda o la resolució, terme amb què s’emmascara una liquidació, que sempre genera danys col·laterals.

El Popular va perdre la setmana passada el 38% del seu valor i ahir va començar amb una altra caiguda del 13%, cosa que apunta cap a una subhasta cega, una manera d’abaixar el preu fins que satisfaci un comprador, que tan sols pot ser una altra entitat financera, preferentment alguna de les grans, amb el Santander al capdavant. El/la banquer/-a, en la sobretaula, ni pot parlar del Popular ni ho ha de fer. I sense sortir del guió, perquè s’hi juga massa per fer-ho, ja a les postres, admet que, al final, «tot és qüestió de preu». També en el cas del Popular i, per això, tots amaguen les seves cartes i es preveuen sorpreses. A Madrid, o et conviden a dinar o hi convides, i Cardiff, és inevitable, també sorgeix a les converses.