La barreja d'enveja i preocupació

Generacions senceres no han vist mai el Reial Madrid perdre una final europea, i té pinta que les coses seguiran així bastant temps. La reblada de la temporada blanca és brillantíssima en la mateixa mesura en què augmenta el malestar a les files blaugranes. Després d’un any decebedor només esmenat per una flaca Copa del Rei, des de l’òptica del Barça només es pot jutjar la final de Cardiff amb una barreja d’enveja i, sobretot, preocupació.

Notícies relacionades

La jugada mestra d’Amazon

En tot cas, una irresponsabilitat

Enveja perquè el Juventus es va ensorrar d’una manera desassossegant. El Madrid va aconseguir que fos així, ho va saber fer, aparentment fins i tot sense cap gran esforç, sense jugar un partit de futbol memorable, i això, vist en retrospectiva, augmenta la impotència que va sentir el Barça després d’aquella eliminatòria traumàtica. El mur que el trident ni tan sols va poder esgarrapar va resultar ser una argila fàcilment excavada per la maquinària de percussió madridista. Buffon ja no va semblar un colós imbatible, sinó un senyor vulnerable com qualsevol; Alves es va deixar per allà la disfressa de superheroi en el pitjor moment; Dybala va elevar a la condició d’heretgia tota comparació amb Messi. Veure una esquadra com el Juventus reduïda a cendres és un gran mèrit del Madrid, no hi ha més: un equip que sona com un reggaeton. Monòton, pesat, odiós a vegades, però implacable. Aconsegueix el que vol.

El més preocupant comença al constatar que els anys van caient com tempestes sobre un Barça que titubeja mentre la seva millor època passa de llarg. La història dirà que Messi va ser el més gran, però al seu costat també tindrà un lloc molt noble Cristiano Ronaldo, el competidor ultraferotge. En la que havia de ser la temporada de l’ocàs acabarà igualant en pilotes d’or el 10 del Barça gràcies a la seva colossal aventura a la Champions, el torneig que, en fi, suposa un univers fetitxe per al madridisme. Dotze títols, que es diu aviat.