Mig segle després i...
La guerra dels Sis Dies va canviar el mapa del Pròxim Orient i la dinàmica d'un conflicte que encara persisteix
Ariel Sharon amb Moshé Dayan al canal de Suez l’octubre del 1973. /
Aquí és on comencen les preguntes. Mig segle i el conflicte entre Israel i els palestins continua obert, això és una evidència. Però, ¿com ha evolucionat? ¿Ha anat a millor, a pitjor, s’ha estancat? Es poden comptar les guerres entre exèrcits convencionals, entre Israel i els estats àrabs veïns. El 1947, amb el Pla de Partició de les Nacions Unides que proposava la divisió de la Palestina històrica en dos estats, un de jueu i un altre d’àrab, el conflicte va entrar en l’etapa de les guerres entre estats, no tan sols entre comunitats ètniques.
Encara que les arrels de legitimació de les parts venen de molt abans, d’invocacions simbòliques de relectures interessades de la història, la primera guerra (1948) va durar més d’un any i va redibuixar les fronteres del Pla de Partició. Israel, ja nou Estat, havia conquistat terreny i són aquelles les fronteres que, paradoxalment, li reconeix ara la comunitat internacional. ¿Les reconeix Israel? No del tot. Tres sí, però la de Cisjordània no, la que Israel defineix com a «territoris en disputa» i les Nacions Unides com a «territoris palestins ocupats».
ASIMETRIA DE PODER
De guerres n’hi va haver algunes més: el 1956, el 1973, el 1982, el 2006, aquestes dues últimes amb el Líban. En aquesta sèrie, la dels Sis Dies, del juny del 1967, mereix un capítol a part, i no tan sols perquè aquests dies fa 50 anys del seu esclat. Va canviar el mapa del Pròxim Orient, va modificar la dinàmica interna del món àrab i va confirmar l’inici d’una asimetria de poder en el conflicte d’Israel amb els palestins que fins avui no ha deixat de créixer. El 1967 la balança militar era molt incerta. El problema és que des d’aleshores, els successius governs d’Israel van posar en marxa una estratègia de control territorial i poblacional progressiu dels territoris palestins que no s’ha aturat fins avui.
Notícies relacionadesEn la guerra dels Sis Dies, en plena guerra freda, el món bipolar es va veure arrossegat al conflicte israeliano-palestí, no al revés. Avui dia, mig segle després, i un quart de segle des del final de la guerra freda, el conflicte segueix, encara que sota uns altres paràmetres. Mai un govern d’Israel havia tingut tanta influència sobre la Casa Blanca (i no a l’inrevés). Rússia està implicada a Síria, però no té cap posició antiisraeliana. Militars israelians a la reserva admeten obertament que, en comparació amb el 1948, el 1967 o el 1973, Israel no té cap «amenaça existencial creïble», tot i que alguns polítics, com el primer ministre Netanyahu, insisteixi en el tema de l’Iran.
La guerra dels Sis Dies, però, amaga una paradoxa. Israel la va guanyar militarment, va ocupar molts territoris, des dels Alts del Golan fins al Sinaí (que va tornar a Egipte el 1979), durant un quart de segle (fins al 1988) no va prendre cap iniciativa política, va esclatar la primera intifada, vam veure passar el pla de Pau d’Oslo, va esclatar la segona intifada, després el Mur, i fins avui. De tornada de la Porta de Damasc, el panorama no m’havia semblat mai tan desolador com en aquest Ramadà.
