Incòlumes

S’han sabut les dades dels suïcidis a les vies del metro i dels trens, a Catalunya. Unes vuitanta persones de mitjana, cada any, en el benentès que són xifres aproximades perquè és difícil prendre mesures i, pel que sembla, encara ho és més comptabilitzar el nombre dels que decideixen acabar així, amb un xoc terrible contra el ferro impassible, contra la velocitat cega del comboi. Tots hem viscut aturades per «raons tècniques», que ningú no explica (com passa, per exemple, a Itàlia), o tots hem sentit el relat del maquinista desolat davant la impossible maniobra salvadora, o el del testimoni que ha observat, incrèdul, a l’entrada del túnel com un noi s’abocava a la mort. 

Ara, a més a més, des de Madrid ens arriba la notícia d’un adolescent de 13 anys a qui una màquina ha seccionat totes dues cames per culpa d’un accident provocat perquè el jove viatjava enmig dels acoblaments que uneixen els vagons. Sembla que, entre les modes estúpides que busquen definició o autoestima, o  que descriuen la valentia com un repte constant, o que infligeixen dolor per demostrar enteresa, hi ha la possibilitat de fer el recorregut del metro en llocs inversemblants, com aquestes juntures o com el sostre del vagó. Costa calibrar si el repte és parent del suïcidi o si respon al desig de creure que el món no té límits. I tampoc no en té el desig d’aventura incòlume. Un afany que es debat entre la fragilitat i la immortalitat.