Un déu intrús
I en l'aire de Kabul van tornar a esclatar les pregàries. Aquesta vegada prenyats d'udols i sang
Almenys 80 persones mortes i 350 ferits en un atemptat amb cotxe bomba al barri diplomàtic de Kabul /
Va sentir les pregàries que acompanyaven l’alba. Potser, moments abans, quan les ombres encara regnaven, va veure el menjar amb el qual alguns es preparaven per aguantar el dia de dejuni. Ramadà. El mes sagrat per a més de 1.600 milions de musulmans. Els va observar rentar-se, vestir-se i tornar a trepitjar els carrers. És possible que fins i tot sentís els seus passos dirigint-se a la feina, a l’escola; el soroll dels cotxes sobre l’asfalt de Kabul. Potser llavors va tornar a pensar en les pregàries que hores abans l’havien invocat. Sí, Ell havia de saber-ho. Es van elevar a Al·là les pregàries dels que moririen abans de les 8.30. També dels que van carregar d’explosius un camió. Dels que van activar el detonador quan el lloc estava ple de gent, de nens. I en l’aire van tornar a esclatar les pregàries. Aquesta vegada prenyades d’udols i sang.
Misericòrdia. Acull-me al teu si. Permet que visqui. Que no mori, que el petit no mori. Deslliura’m del dolor. Pietat, Senyor, tingues pietat.
Sí, devia sentir aquestes pregàries. Com també ressonen en aquella ment sense cos, sense més ànima que la suma de totes les ànimes que l’invoquen, les oracions desesperades dels que es perden al mar, al desert, en la indiferència. Els gihadistes han fet una crida a l’acció: «Els atacs contra els civils ens agraden i són els més efectius. Poden portar-vos grans recompenses [divines] pel Ramadà». Hi ha dies que déu se sent molt poc Déu. Com a màxim, un déu intrús.
