Els efectes del desafiament sobiranista

Un president contrariat

Mariano Rajoy comprova que l'èxit econòmic no li dona els avals polítics que creu merèixer

4
Es llegeix en minuts
fcasals38632917 rajoy170527133841

fcasals38632917 rajoy170527133841 / Andreu Dalmau

El president del Cercle d’Economia, Joan Josep Brugera, va agrair a Mariano Rajoy que fos la catorzena vegada en què –com a cap de l’oposició o com a president– acudís a Sitges. No controlo tant la meva agenda, però dec haver sentit més de la meitat d’aquestes intervencions. I totes des que és president. No és la meva intenció presumir de dedicació professional sinó posar en context que ahir Rajoy em va sorprendre. És un president que 

–es pensi el que es pensi– es mereix respecte. Aznar li va fer perdre les seves primeres eleccions el 2004 i ha sobreviscut a vuit anys d’oposició i a cinc de govern en moments molt durs. Encara que no ha sigut mai un pic d’or, ahir el vaig notar una mica més insegur. Triomfalista a estones, dolgut en altres moments. Algú de la seva més estreta confiança em va dir que m’equivocava: el president només havia estat vehement. Potser és així, vehement perquè està contrariat. ¿Per què?

    

Rajoy té la seva raó en els dos grans assumptes que va abordar. Un, l’economia espanyola va bé. Creixem més que la mitjana de la zona euro i que Alemanya, estem en el quart any de forta creació d’ocupació i tenim una balança corrent amb superàvit. ¡Notable! I la política d’austeritat pressupostària i les reformes executades des del 2012 han tingut una gran influència.

  

 Però aquest encert perd autoritat quan es converteix en triomfalisme. I potser hi recorre perquè l’èxit econòmic no li dona l’aval polític que creu merèixer. No només guanyarà la batalla pressupostària, que té raó que és essencial per donar imatge de país seriós, amb dues votacions raspades –una 175 a 175, i l’altra, encara pendent, de 176 a 175–, sinó que el PSOE ha elegit Pedro Sánchez i intueix problemes per a la governació i seguir les reformes.

És lògic ressaltar els mèrits propis, però ignorar que la gran causa de la situació penosa del 2008 va ser la crisi internacional és sectari. Ometre que la política de tipus d’interès zero i de compra de deute del BCE ha sigut rellevant és negar la realitat. I no reconèixer que es va aprovar el sostre de despesa del 2017 gràcies a l’abstenció del PSOE és confessar una frustració. A Rajoy li agradaria governar avui –això sí, manant– en una cosa similar a la gran coalició i creu que no és possible per culpa del PSOE. Oblida que els dos partits van generar una cultura de menyspreu mutu que ha sigut interioritzada pels electorats. ¿Qui en té la culpa? Ara importa poc, però ni Aznar amb el GAL ni Rajoy votant contra el pla d’austeritat de Zapatero el 2010 –el que no van fer Mas i Duran Lleida– poden tirar la primera pedra. 

  

 Rajoy està enfadat –i una gran part del món econòmic, inquiet– perquè la majoria per seguir una política de reformes està en l’aire. I el reguitzell de casos de corrupció del PP no hi ajudarà gens.

  

 Però va ser en el conflicte català on més dolgut es va notar Rajoy. D’entrada, va sonar extraterrestre quan va dir que no pensava parlar de Catalunya i que només ho feia perquè Brugera l’hi havia plantejat (rumors a la sala). Parlava per als de Sitges, però també per a TVE i s’entén que digués –i reiterés– que ni volia ni podia entrar en una negociació en què –d’entrada– se li exigia un referèndum d’autodeterminació. Però es va passar de vehemència i en algun moment va ser incoherent. No es pot dir, primer, que «diguin el que diguin es quedaran fora d’Europa», i després assegurar que la independència és impossible. 

I té raó que l’equidistància no és possible quan s’enfronta la Constitució, votada per tots els espanyols –pels catalans amb més majoria–, amb el 47,8% d’unes eleccions autonòmiques. La legalitat –i la legitimitat– estan clares. Però això no justifica que quan se li va preguntar per solucions del tipus de la tercera via respongués: «Vull dir que comprenc la persona que em fa aquesta pregunta, però a mi se m’exigeix que toleri un referèndum il·legal». 

   

 

La Constitució impedeix el referèndum d'autodeterminació, però no s'entén la negativa a explorar alguna fórmula de tercera via

Notícies relacionades

 ¿El president del Govern no pot prendre iniciatives? ¿Té por o mandra de moure el tauler? Potser pensa que la tercera via és impopular a la resta d’Espanya, però en això el PP té la seva part de culpa. Rajoy està seriosament contrariat perquè comprova que l’economia no ho cura tot i que la qüestió de Catalunya no se solucionarà 

–sinó que es complicarà– amb la sentència del Constitucional. I no pot ignorar que les mútues intransigències anteriors fan gairebé impossible evitar ara el xoc i que haurà de prendre decisions complicades i antipàtiques. Encara més que la reforma laboral.