¿Qui està guanyant aquesta guerra?

Fa 12 anys que els gihadistes atempten al Regne Unit. El primer gran cop va ser el juliol del 2005, mesos després que morissin 190 persones en les bombes de l’11 de març a Madrid. Els blancs dels terroristes d’Al-Qaida van ser llavors els països els caps de govern dels quals van aparèixer somrient a la foto de les Açores amb el llavors president dels EUA, George W. Bush.

    

Aquella imatge va ser el preludi de la invasió de l’Iraq, acció militar gestada en la mentida i al marge de la legalitat internacional i que ha costat la vida de centenars de milers de persones, la gran majoria civils, molts d’ells nens i adolescents com els de Manchester. Els menors morts sota les bombes dels aliats, tant a l’Iraq, Síria o l’Afganistan, formen part dels denominats «danys col·laterals».

    

Al llarg d’aquest segle, els atacs d’Al-Qaida, l’Estat Islàmic i grups afins han afectat un bon nombre de països del món i han estès la por i el terror per tot arreu. «Un veu que passen aquestes coses en les notícies constantment, però mai penses que et passarà a tu», va dir Oliver Jones, un noi de 17 anys supervivent de l’atemptat al Manchester Arena.

La cultura de la por

En pro de la seguretat, els governs amenaçats s’esforcen a crear murs protectors que suposen retallar llibertats i drets democràtics, tant a través de sofisticats sistemes d’espionatge com decretant l’estat d’emergència, en el cas de França. Mesures que no impedeixen, no obstant, que nacionals radicalitzats i fins i tot fitxats per la policia portin a terme matances amb kalàixnikov o amb cinturons d’explosius.

    

Ara és l’Exèrcit del Regne Unit el que ha sortit al carrer i no fa gaire ho van fer els soldats belgues, ­mentre que a Itàlia ja fa temps que els militars patrullen fora de les seves casernes. Als uniformats, tant policies com soldats, se’ls han de sumar els agents de paisà i els milers de càmeres que capten qualsevol incidència en les ciutats i grans poblacions. S’imposa la cultura de la por, l’escenari ideal per als terroristes.

    

I mentrestant, les democràcies occidentals segueixen recolzant i venent armes a règims com el de l’Aràbia Saudita, mare de la medieval doctrina wahhabita de la qual han mamat tant els caps com els homes bomba d’Al-Qaida i l’Estat Islàmic; toleren militars que fan fora del poder presidents electes, com és el cas d’Egipte, en què el seu règim manté entre reixes més de 62.000 presos polítics; mostren la seva incapacitat per posar fre a l’expansió de colons israelians a la Cisjordània ocupada o es veuen obligades a unir forces per evitar que l’extrema dreta guanyi a les urnes.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

    

¿De què serveix tenir la mare de totes les bombes si ells dis­posen de tipus cecs d’odi capaços d’activar els explosius casolans que porten adossats als seus ­cossos enmig d’adolescents? ¿Qui està guanyant aquesta ­guerra?