Addictes a l'escenari

Veig als autobusos de Barce­lona l’anunci del concert dels Stones al setembre i em pregunto: ¿Per què ho fan? Em refereixo a això d’anar de gira quan podrien quedar-se tran­quil·lament a casa, disfrutant de la seva ben guanyada fortuna i jugant amb els besnets. Personalment, m’hauria encantat veure en directe els Stones el 1966, quan gravaven discos en estat de gràcia, però no em ve gens de gust veure’ls ara, quan fa 30 anys que viuen musicalment de renda: val més quedar-se a casa escoltant per enèsima vegada 'Aftermath', 'Let it bleed' o 'Their satanic majesties request'.

També m’hauria pogut quedar a casa fa uns quants anys en comptes d’anar-me’n al Sónar per veure Roxy Music, el grup que m’havia alegrat l’adolescència. Es van centrar en el material dels seus dos primers i magnífics discos, de manera que el contrast entre el que havien estat i el que eren resultava especialment dolorós. I no és que ho fessin malament. I les cançons seguien sent boníssimes. Però havia passat el temps i semblaven una banda d’homenatge a Roxy Music en lloc de Roxy Music, aquell grup que m’hauria encantat veure el 1973.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El rock és un art juvenil, i l’estat de gràcia dels seus representants dura el que dura. Als Stones se’ls va acabar a mitjans dels 70; a Roxy, el mateix; Bowie va començar a llanguir als 80, però va tenir el detall d’acomiadar-se d’aquest món amb un disc excel·lent; Dylan ens encoloma tres discos més de cançons antigues, l’àlbum 'Triplicate', i segueix actuant sense parar encara que, als 75 anys, ja ha dit tot el que havia de dir. Això d’aquest home és especialment incomprensible, ja que la seva naturalesa malcarada el porta a no dirigir-li la paraula al públic ni als teloners, que sempre es queden amb les ganes de donar-li la mà i intercanviar-hi quatre paraules, mentre que Jagger encara disfruta de les gires interminables, corre com una daina per l’escenari i, si una fan atractiva s’hi posa bé, la deixa prenyada.

Començo a pensar que aquest stakhanovisme musical consisteix a homenatjar-se a un mateix, el que era i va representar. I no sé si això em sembla patètic o admirable, però els dies bons m’inclino per això segon.