El preu del rastre que deixem a internet

Els consumidors disposem com mai abans d’informació i en això els portem la davantera a la majoria de les empreses i grups de poder. Cada recerca, cada email, cada whatsap, cada consulta a wiki, cada «m’agrada»… ens serveix més o menys, però sobretot es converteix en milers de milions de dades. Aquests data convenientment tractats –analítiques, mètriques, algoritmes– resulta que són informació valuosíssima per a qui desitja conèixer el nostre estat d’ànim davant el consum i la vida, el que desitgem concretament i amb quins components, en quin moment ho necessitarem, quant estem disposats a pagar i a través de quin canal ho volem rebre. Les transaccions marquen el seu preu en or. És la indústria del moment: comprar i vendre les dades elaborades.

¿Valia 13.800 milions d’euros WhatsApp quan el 2014 la va comprar Facebook? ¿O 16.500 milions Skype quan va ser adquirida el mateix any per Facebook? ¿O 7.700 milions PeopleSoft al ser absorbida el 2004 per Oracle? Es tracta de casos diferents de compres tecnològiques milionàries. Però apareix un denominador comú: concentrar l’oferta, adquirir més poder en les negociacions davant el client, millorar els paquets i disposar de més informació per vendre-li. La sinergia ho facilita. Posseir-ho en una mateixa mà, ho accelera.

SER EL PRIMER

A Facebook li surt a compte pagar els gairebé 14.000 milions que li va costar WhatsApp (i probablement també abonar els 110 milions de la multa comunitària) a canvi d’avançar-se a oferir el primer als seus usuaris l’associació automàtica del compte amb els serveis de missatgeria instantània. D’aquesta manera, telèfon i identitat aniran units per sempre. Agrupades en una mateixa mà, ¿Facebook

i WhatsApp poden legalment unir els dos serveis? Van callar davant les demandes d’informació de la Unió Europea quan aquest era el motiu fonamental de la fusió, i encara que ara al·leguen que va ser un error, no es tanquen a negociar.

Els drets a la confidencialitat i a la inviolabilitat de la correspondència dels usuaris, la propietat última de les dades, l’ús correcte que se’n fa resulten molt diversos en les legislacions nacionals europees, encara que en general són tots ells de baixa intensitat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En aquest context de lenta activitat legal en cada país, se li exigeix a la UE que acceleri la que és comuna i ningú aplica. És bo que Brussel·les assumeixi aquest lideratge, ja que internet i digitalització van un pas més endavant i estan configurant no tan sols nous models de negoci, sinó  també de relacions socials i estils de vida.

DEFENSA DEL CONSUMIDOR

Però falten dues coses complementàries. La primera és que allò en què Brussel·les va avançada cali de debò entre els països implantant legislacions de defensa dels drets dels usuaris. I la segona, que el poder il·limitat d’informar, informar-se, comparar, opinar, adherir-se a cop de clic, que la nova era ha col·locat en mans de la ciutadania, no converteixi aquests rastres que deixem en dades escombraria –fast data– que afecten la nostra intimitat, decòrum, tranquil·litat i seguretat.