L'autocrítica, una altra vegada
El que no canvia entre pujolisme i processisme és el grau d'adhesió exigida als seguidors
rjulve358884 convergencia i unio anuncia su abstencion en el pleno del co170512211434 /
El desengany col·lectiu que han patit una part de catalans per la caiguda de la llegenda del pujolisme –la del jove catòlic que ho va deixar tot en segon terme, fins i tot la família, per reconstruir el país–, ¿servirà per a alguna cosa més que per multiplicar la desconfiança en tots els polítics? Jordi Pujol va aconseguir ser un agent doble de si mateix, un eficaç servidor de la Generalitat i un diligent cap de negoci familiar, davant els ulls de tots i l’aplaudiment de centenars de milers. Hi havia prou senyals d’alarma per desconfiar, sobretot després de l’horrorosa manifestació per defensar-se del cas Banca Catalana, no obstant, la majoria de les sospites van quedar difuminades en les actes parlamentàries i arxivades en l’hemeroteca, sense excessiu tumult.
La societat catalana de finals del segle XX no pot ser assenyalada com la responsable de permetre els abusos financers protagonitzats pel clan Pujol i revelats finalment. Allà ells amb els seus tractes amb la justícia; no obstant, per a la resta, seria suficient amb acceptar que en les dècades de màxima esplendor del pujolisme, els seus seguidors van renunciar a l’autocrítica, enlluernats per la puixança política del seu mandat; pitjor encara, en la seva confusió de projecte polític i nació, es va ofegar la crítica, equiparant antipujolisme amb antipatriotisme.
La indignació per aquell gran engany col·lectiu, ara derivat en caricatura al conèixer-se el sentit de l’humor de Marta Ferrusola –una catòlica contrabandista, segons els papers filtrats–, no hauria de negar els mèrits del Govern Pujol ni associar el seu nacionalisme (a última hora traduït en independentisme) a la corrupció econòmica. Però hauria de vacunar els catalans de recaure en la credulitat acrítica amb els seus governants.
SALVANT LES DISTÀNCIES
El processisme és l’«isme» del moment, amb les mateixes aspiracions d’identificació absoluta amb els interessos de la nació que el pujolisme, salvant les distàncies amb la naturalesa personalista del programa de Pujol i de l’objectiu final del projecte, ara la independència i abans l’autonomia. El que no canvia és el grau d’adhesió exigida als seguidors.
El bon processista no ha d’expressar en públic cap dubte sobre les certeses oficials de la jornada. És igual que aquestes canviïn d’un dia per l’altre. El referèndum apareix i desapareix del discurs; quan és inevitable, a vegades serà unilateral pesi a qui pesi i en altres ha de ser pactat, fins i tot es pot descriure com un brindis al sol per tirar endavant uns pressupostos. La DUI es proclama com una prioritat per convertir-se després en una hipòtesi o una simple amenaça i la desobediència s’exhibeix en camp propi per ser negada davant els jutges.
Les contradiccions del processisme són innegables, però sembla que assenyalar-les és fer el joc a l’Estat, que acumula el seu propi grapat d’errors, per descomptat. ¿Ens haurà ensenyat alguna cosa el descobriment de la falsedat del pujolisme o simplement ens quedarem amb l’estupefacció dels seus vells admiradors?.
