La mare que els va parir

Quan a mitjans dels 80 els coristes d’aquella vistosa sarsuela anomenada Banca Catalana van prorrompre a càntics sota el balcó de l’Hotel Majestic amb el murri i tautològic «Això és una dona!» dedicat a Marta Ferrusola i Lladós, difícilment podien sospitar que darrere d’aquella mare de família nombrosa, barreja de lloba romana i girl-scout, s’hi amagava la superiora del Convent Convergent CDC (Corrupció de Catalunya). Com la verge Maria, potser assistida pels contactes celestials de mossèn Tronxo, la Marta va aconseguir ser monja i mare a la vegada. O mare i després monja. I, com Maria, també ara volen crucificar-li el primogènit per unes tristes monedes de plata. Perdonal’s, pare…

Encara que també la Marta podria ser l’Elena, no de Troia però sí romanesa, com l’esposa de Puigdemont, i transformar-se en ocellot de mirada beckettiana que planta cara al tribunal popular que els condemna a mort a ella i al Conducator Pujol. ¡Això és una vergonya! Davant de cada gran dona hi ha un metge baixet, ¿oi, lady Macbeth? Em sap molt greu que malament que s’ho deuen estar passant les proto-convergents Teresines de La Cubana, a les quals TV-3 aquesta setmana ha dedicat moltíssima més atenció en el seu 25è aniversari que als 75 del naixement de Terenci Moix, per exemple. I això que Terenci, malgrat acabar sent un venut a Madrid, escrivia molt millor que sor Marta: set faltes en un text de tot just quatre línies no es poden tolerar en un país que presumeix de protegir la seva llengua com la seva més preciosa deixa (legado, en castellà).

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Em sembla de mala cristiana fer broma amb misals (sic), mosens (sic II) i capella (sic III) –¡ai, els accents!– convertint l’Església on va cada diumenge en simpàtic còmplice de les seves accions. No prendràs el nom de Déu ni de la Banca Catalano-Vaticana-Andorrana en va, ¿oi, mare Marta? Hi insisteixo: sento molta tristesa per les Teresines, i per Núria Feliu, i per Lloll Bertran… i per tanta bona gent que va sintonitzar amb la senzilla dona de monyo i faldilla prisada per a qui tot Catalunya era una prolongació de la seva maternitat. ¿Por lo que me queda en el convento me cago dentro? No, aquell 14 de des­embre de 1995, quan sor Marta va escriure la seva carta pastoral als banquers de les Valls, encara li quedaven molts anys de clausura. Molt probablement, pel seu provat amor a Catalunya i a la seva família, la mare superiora mai va trencar el vot de castedat, però molt els de pobresa i decència. 

De la mateixa manera que alguns consideren el PP com a fill putatiu de Franco, no em puc imaginar un partit (CDC, PDECat o com vulguin dir-ne) que pretengui inaugurar una nova Catalunya sense abans abominar públicament i contundentment de la deixa (legado) moral de Pujol i els seus.