Els 'mac(a)rons'

Apart de Paul Valéry i del cementiri de Seta i de la mar que sempre recomença, del Tour, de tots els productes de l’ànec que venen a Sarlat, dels rius amplíssims i les catedrals gòtiques; a part d’una passejada per l’antiga estació d’Orsay i pel jardí de les Tulleries, dels camps d’espígol a la Provença, d’alguna llibreria de París i de Le Trouve Tout du Livre, de Le Somail, a tocar del canal del Midi; a part dels cloquerets esvelts de Normandia, de les finestres vora el riu, florals, de Colmar, de les passejades de Rousseau i del fatalisme de Diderot; a part d’un fantàstic Petrus que vaig beure no pas a Bordeus sinó al Motel Empordà, de Figueres; a part de tot això, i d’uns dies a Avinyó, i de Les feuilles mortes, i d’unes quantes pel·lícules de Rohmer i d’unes quantes proses de Prévert, a mi, de França, sobretot m’agraden els 'macarons'.

De fet, em tornen boig. Qualsevol aproximació per descriure’ls és inútil. ¿Es poden comparar amb la merenga? En tenen, de la merenga, aquella consistència vaporosa, sí, però la crema a l’interior, subtil, els fa tornar invencibles. Per això m’ha arribat al cor saber que la senyora Brigitte Trogneux, de casada Macron, és filla de la famosa casa –més de cinc generacions de pastissers, especialistes també en xocolata– que fabrica els d’Amiens, a la Picardia, fets amb massapà, diferents dels de París. És el que té França, que tard o d’hora tot acaba en una confiteria.