El sindicat de la dignitat

Hi ha veïns que m'expliquen que se n'hauran d'anar del barri perquè els apugen el lloguer

2
Es llegeix en minuts
fcosculluela37860415 barcelona  29 3 2017     vecinos del g tic destapan una red 170509164947

fcosculluela37860415 barcelona 29 3 2017 vecinos del g tic destapan una red 170509164947 / JULIO CARBO

Jo em vaig educar veient Érase una vez el cuerpo humano, aquella sèrie de dibuixos genial en la qual les plaquetes i els glòbuls blancs i vermells tenien ullets i boca i, a cada batec del cor, sortien disparats i feien cara de velocitat. Potser és per això que de vegades, per entendre-les, tendeixo a reduir les coses a un esquema d’espais geomètrics interconnectats per tubs, plens de personetes cada una de les quals té la seva comesa de vital importància perquè tot això funcioni d’una manera fluida i coordinada.

Últimament, per culpa de Twitter, de Facebook i dels veïns que passen per on jo treballo i, entre llibre i llibre, m’expliquen que en el pitjor dels casos deixaran de venir perquè se n’hauran d’anar del barri ja que els apugen el lloguer, se m’ha construït al cap un circuit molt simple: consta d’un cub amb un tub d’entrada a una banda i un altre de sortida a l’altra. El cub és la societat, per un tub hi entra el que guanyem i per l’altre en surt el que gastem. Si amplio la imatge, veig que a l’extrem de cada tub hi ha una espècie de bomba que batega cada mes: la de la dreta, en el millor dels casos, injecta el salari; la de l’esquerra succiona les despeses bàsiques: les que comporta viure.

Però el que passa és que fa un temps, la societat es va dedicar a prendre consciència de si mateixa i va descobrir que no és que la bomba d’injecció de la dreta funcionés sola, és que érem nosaltres mateixos els que la fèiem, ¿com?, treballant: allò no es movia a canvi de res; sembla obvi, però abans no ho era (llegeixin els llibres de Javier Pérez Andújar; facin-ho).

Injecció i succió

Injecció i succióEn el moment en què ens vam adonar que aquella bomba no era només d’injecció (de diners) sinó que també succionava (temps, feina i salut), es va muntar el primer sindicat laboral: centenars de personetes van unir forces per vigilar el que entrava i sortia per allà, per fins i tot segellar amb silicona el pas si allò es tornava més de succió que d’injecció. Han passat els anys i aquests sindicats estan institucionalitzats; s’utilitzen com a eina habitual fins al punt que ara construïm coses fonamentades en uns èxits que, de tan bàsics, ens sembla que sempre hi han sigut.

Notícies relacionades

Ara resulta, cosa lògica també, que l’altra bomba funciona igualment en doble direcció: succiona diners que nosaltres deixem anar a canvi de dignitat; una dignitat tan bàsica com la que aporta tenir quatre parets entre les quals poder dormir. També passa que aquesta bomba s’ha tornat més de succió que d’injecció, i que ara mateix està desbocada succionant diners a canvi de cada vegada menys espai per viure, o sigui, cada vegada ens retorna menys dignitat.

Prenent-nos tot això per la banda negativa, posar-nos a solucionar això sona tan farragós com tornar a començar de zero a reivindicar el que és obvi. Per la banda positiva, en canvi, sabem que tenim raó i que tenim l’experiència sindical.