RESSONS DE LES ELECCIONS FRANCESES

A Espanya no és com a França

Macron ha vist obrir-se davant d'ell un enorme espai per omplir. Rivera encara no ha tingut aquesta oportunitat

1
Es llegeix en minuts
cmontanyes38336114 macron170507234707

cmontanyes38336114 macron170507234707 / PATRICK KOVARIK

Albert Rivera no és l’Emmanuel Macron espanyol. Per la seva biografia i perfil professional. Però sobretot per la seva col·locació en la dinàmica política molt diferent. Macron es va llançar a la sorra quan els dos partits que havien dominat l’escena francesa les últimes dècades, el socialista i el de centredreta, estaven exhausts i al caire del precipici. Rivera ho va fer per oposar-se al nacionalisme català i quan, més tard, es va convertir en alternativa per a Espanya, tant el PSOE com el PP eren partits més o menys sòlids, que no amenaçaven d’esfondrar-se. Macron va apostar per atraure el fort corrent socioliberal que des de feia temps bullia a l’interior del PSF, trencant el partit, alhora que oferia aquest mateix programa als quadros més liberals d’una dreta molt dividida però en la qual l’estatisme era dominant. Rivera va creure sempre que la seva opció prioritària era debilitar el PP i no ha fet mai passos significatius per entrar en el terreny polític, que no electoral, del PSOE. Macron va ser ministre de François Hollande. Albert Rivera va militar a les Noves Generacions del Partit Popular.

Notícies relacionades

Les seves propostes programàtiques coincideixen en la retallada d’impostos i de costos salarials per a les empreses, en la reducció del pes de l’Estat o en la voluntat de renovar profundament el personal polític dirigent. Però el seu temps és diferent. Macron ha vist obrir-se davant d’ell un enorme espai per omplir. Rivera encara no ha tingut aquesta oportunitat.

Pablo Iglesias tampoc és el Jean-Luc Mélenchon espanyol. El primer ve del marxisme revolucionari, si no leninista. El segon, de l’esquerra socialista i va ser ministre amb Lionel Jospin. Però els moviments que encapçalen sí que representen opcions molt similars. Expressen la ràbia de milions de ciutadans per l’augment de la injustícia social que la crisi ha comportat i el rebuig sense pal·liatius de l’establishment. I el desmembrament dels seus respectius partits socialistes, que a França ja és una realitat, els obre a tots dos la possibilitat de créixer.