EL RESULTAT ELECTORAL A FRANÇA
La paradoxa del continuisme renovador
Tot i l'àmplia victòria, el resultat de l'FN és un avís seriós per no eludir la rectificació de la política dels últims anys
zentauroepp38330631 emmanuel macron head of the political movement en marche 170507175607 /
França i Europa respiren alleujades amb la victòria inapel·lable d’Emmanuel Macron, nou president de la República amb el 65,8% dels vots. L’alleujament es veu confortat per la dada que el resultat de Marine Le Pen, tot i ser important (34,2%), es queda per sota del que es temia. La paradoxa d’aquesta elecció és que els francesos, que havien arribat a avorrir François Hollande, han elegit el candidat que més bé representa la continuïtat de l’'hollandisme'.
Aquest continuisme no es contradiu amb la novetat que representa Macron, ni significa que no pensi aportar un impuls renovador a la política francesa. Acusat de neoliberal, condició política inexistent a França, on tots els partits defensen amb fervor l’Estat fort, Macron promet emprendre reformes pendents des de fa dècades, algunes de liberalitzadores i d’altres de contingut social, i s’ha pronunciat per la regulació de la globalització i per una Europa protectora que no abandoni els ciutadans. En aquest aspecte va incidir en el seu primer discurs presidencial, així com en el seu compromís europeista.
AVÍS DEL FRONT NACIONAL
Tot i l'àmplia victòria Tot i l'àmplia victòria, el resultat de l'FN és un avís seriós per no eludir la rectificació de la política dels últims anys
Malgrat l’àmplia victòria, el resultat del Front Nacional (FN) és un avís seriós perquè no s’eludeixi la rectificació de la política dels últims anys. Le Pen i l’extrema dreta han aconseguit ni més ni menys que deu milions de vots en la segona potència europea. ¿Com és possible? En primer lloc, pel gran cansament de la política dels dos grans partits i per l’existència d’una França perdedora de la globalització, composta sobretot per obrers blancs, agricultors i habitants de les petites ciutats. Però aquesta causa requereix el matís que a França l’austeritat ha sigut menys estricta que en altres països, gairebé no hi ha hagut retallades i l’Estat del benestar continua dempeus. Tot i això, els francesos són els europeus més pessimistes. Jacques Attali, assessor de François Mitterrand, ho explica amb una boutade: els francesos són tan pessimistes perquè viuen tan bé que pensen que en el futur només poden viure pitjor.
SÍMPTOMA DE DESCONTENTAMENT
A la normalització i al creixement de l’FN hi han contribuït, així mateix, els mitjans de comunicació, que han passat en pocs anys d’ignorar el partit a sobredimensionar-lo. Segons un estudi d’Europe 1, el 2014 Marine Le Pen va ser la personalitat més entrevistada a les matinals de ràdio i televisió (56 vegades), seguida pel seu segon, Florian Philippot (51). El 2015, Philippot va ser el més requerit (65 ocasions).
L’augment de l’abstenció (25%) i del vot blanc o nul (9%), rècord en els dos casos des del 1969, és una altra expressió del descontentament, que Jean-Luc Mélenchon es va afanyar a capitalitzar, encara que la seva postura irresponsable, d’impossible resolució, de reclamar el fre a Le Pen sense demanar el vot per a Macron no va aconseguir impedir la victòria del candidat centrista.
TASCA TITÀNICA
La tasca que espera a Macron és titànica. Després de presidir França, l’haurà de governar, i per a això necessita guanyar les legislatives sense un partit al darrere. Els francesos, tot i això, solen donar al president una majoria suficient, almenys des que les presidencials precedeixen les legislatives. Una enquesta d’OpinionWay atorgava fa dies a Macron entre 249 i 286 diputats sobre 577, a tocar de la majoria absoluta. Per aconseguir-la, Macron no exigeix als diputats d’altres partits que es vulguin unir a la majoria presidencial que deixin la seva formació. És un primer pas per al 'rassemblement' (unió), la paraula fetitxe de la política francesa.
