No deixem de nedar

La diada de Sant Jordi és un dia festiu maquíssim, que deixa bocabadat els forans per la seva proporció i el seu esperit, però també és una jornada que desassossega els autèntics escriptors, perquè fa que se sentin qüestionats, menyspreats, amenaçats. A Sant Jordi cal armar-se de paciència i estar disposat a acceptar qualsevol cosa. Pot passar el més inaudit. Et pot tocar firmar al costat d’un senyor vestit de conill rosa, per exemple, o d’un ratolí famós amb qui els pares histèrics volen retratar els seus fills, o del mateix Ramon Llull temorós que un aiguat impertinent li desenganxi la barba, o d’un polític necessitat de vots que ha sortit a recollir somriures o –pitjor– d’un famoset de pa sucat amb oli que puja a la taula i ensenya el cul als presents –que ho celebren amb lamentable alegria–. La qual cosa em porta a sospitar que algú que tendeix a comportar-se com un simi en la civilitzada festa de Sant Jordi no deu ser gaire capaç d’escriure un llibre.

    Però hi ha més coses. També et pot tocar compartir firma amb una actriu que interpreta en una sèrie el paper d’una escriptora i que firma a centenars una ¿novel·la? que té a la coberta no el seu nom, sinó el del seu personatge, i que no ha escrit ella, és clar, sinó els guionistes de la sèrie en qüestió. Firma amb el seu nom en la ficció televisiva. Ergo: ¿qui, què i per què firma? Consti que aquest cas no és d’aquest any, sinó de fa uns quants, però igualment verídic. A Sant Jordi es dona gat per llebre en qualsevol cantonada. A vegades l’engany és el llibre. En altres, també l’autor. No és estrany que els autèntics escriptors, davant les dimensions del circ, es desassosseguin, es deprimeixin i a poc a poc vagin esgotant la paciència. Per això cada vegada hi ha més escriptors de veritat que deserten de despropòsits com aquests. Fins i tot algun ho anuncia públicament, com el meu molt admirat Andreu Martín, a les pàgines d’aquest mateix diari. 

Els escriptors, aquells que ho som tot l’any, no podem evitar la tristesa al contemplar l’espectacle d’aquest famoseig sovint lamentable que ocupa el carrer per Sant Jordi i que troba el suport de les masses no perquè són escriptors sinó perquè són famosos. Hi ha moltes veus veteranes que ja s’han cansat de queixar-se i han buscat alternatives. Hi ha qui convoca els seus lectors en un banc al carrer. Altres obren les portes de casa seva als seus selectes i encantats lectors. Altres visiten llibreries de ciutats petites, sempre més agraïdes. Alguns, senzillament, es neguen a firmar. Són els desertors de Sant Jordi, gent sàvia, com Andreu Martín. No puc dir que no els entengui. Els puc assegurar que és molt dur passar-se hora rere hora de parada en parada per firmar gens o gairebé gens, mentre al teu costat un ratolí o un conill rosa té cues interminables. Fins no fa tant, el meu Sant Jordi era el d’un d’aquests escriptors resignats i pacients que sap que per aguantar el circ d’aquell gran dia convé tenir la pell molt dura. De sobte, la meva sort va canviar sense sortir a la tele, protagonitzar un escàndol ni ensenyar el cul (encara que hi ha qui em troba sospitosa d’altres coses). Els asseguro que encara no m’ho crec i que cada dia dono gràcies a Santa Teresa d’Àvila, patrona dels del meu gremi.

    Després hi ha les coses que passen l’endemà de Sant Jordi, no menys desassossegants. La pitjor, les llistes. N’hi ha de provisionals i de definitives, com si fossin importants. En realitat, les llistes només abasten el 5% del total dels llibres venuts, però any rere any hi ha llistes, contrallistes, cabrejos per les llistes i enuig general (de viva veu i per escrit). La qual cosa em porta a pensar en quants celebrarien que no es publiquessin i que pocs que ho lamentarien.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

    Encara que el més fascinant que va passar en el post-Sant Jordi d’aquest any va ser que l’autor més venut de no-ficció en castellà, Pau Donés, digués tan content que mai ha llegit un llibre. No em diguin que no és fantàstic. Un senyor que s’ha atipat de firmar llibres en el dia del llibre es confessa analfabet funcional. Ho va dir en una entrevista amb Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Va afegir que als seus amics els demana que no li regalin llibres perquè no els llegirà.  

Vaig a formular tres humils peticions. La primera, per als editors: per favor, quan encarregueu un llibre a un famós, adoctrineu-lo abans sobre el que ha de dir. El segon, per als col·legues, els meus estimats escriptors autèntics, que necessito seguir llegint i trobant el dia de Sant Jordi (com per exemple Andreu Martín): diu Haruki Murakami en el seu últim llibre que els escriptors som com aquell peix que mor ofegat si deixa de nedar un sol segon. Així doncs, us demano per favor que seguiu nedant. Sense vosaltres el Sant Jordi se’ns omplirà de conills, ratolins i senyors amb barbes falses. La tercera és per als lectors: per favor, penseu què és un llibre abans de comprar-ne un. Després, feu el que us doni la gana.