Aliats i traïdors

Ho sento, però aquesta temporada jo he sigut Messi xutant aquella pilota que va entrar a la porteria de Keylor Navas en l’últim instant. I també he sigut Sergi Roberto cavalcant cap a l’horitzó del Bernabéu. I Ter Stegen quan les treu sovint de manera providencial. Jo soc tots aquests jugadors quan em dona la gana, i tu també, i tu, i vostè. Tots som aquests jugadors. Una de les essències del futbol és aquesta identificació tan divertida com necessària. Ens projectem en ells, ajudem a rematar de cap des del nostre seient, patim i ens alegrem a l’uníson.

Per alguna raó sentimental, aquesta identificació funciona en els dos sentits i alguns jugadors aconsegueixen agermanar-se amb els aficionats, sobretot els que porten mitja vida al mateix club. Per exemple: Messi és un de nosaltres quan ensenya la seva samarreta a la grada madridista del Bernabéu. Hi ha casos en què el repte professional es barreja amb les emocions, com passa amb aquells jugadors que no celebren els gols contra el seu exequip. Així mateix, els aficionats també comptem amb l’empatia dels vells amics, aquells jugadors que un dia van portar la samarreta blaugrana i després se’n van anar buscant una segona oportunitat en un altre equip... 

EL JOC DE LES IDENTIFICACIONS

Quan la Lliga va tan ajustada, com aquest any, el joc de les identificacions es multiplica. Fa uns dies, l’entrenador del Màlaga –Michel– va dir que se sentia molt madridista, recordant que el seu equip jugarà en l’última jornada contra l’equip dels seus amors. A l’instant la meva memòria va buscar possibles aliats que equilibressin l’ofensa: l’exblaugrana Sandro ara marca els gols del Màlaga, i a més el seu director esportiu és Francesc Arnau, eterna ombra de Valdés a la porteria del Barça. El desenllaç de la Lliga, doncs, també passarà en les últimes jornades per aquest joc d’identificacions...

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Així, abans de cada partit, mirem les alineacions i hi busquem aliats i traïdors. És el cas de Dani Alves, que davant el Juventus va ser un rival –¿hauria celebrat el seu gol, si hagués marcat?– i, si es confirmen els pronòstics, serà la principal carta del Barça perquè el Reial Madrid no aixequi aquest any la Copa d’Europa... O ahir, per exemple: el Vila-real ens oferia com a mínim una doble disjuntiva. A l’alineació titular hi havia Jonathan Dos Santos, exblaugrana, però també l’exmadridista Soldado. ¿Jugarien amb ànim de revenja contra el Barça, o el seu més íntim desig era veure el Reial Madrid derrotat? El més lògic és que sobre el camp aquests interrogants s’oblidin, i més si l’equip marca 4 gols i juga més o menys bé –sense acabar de convèncer–, però al mateix temps són gasolina per a la imaginació dels aficionats... 

CONTE DE LA LLETERA

Malgrat tot, potser hem d’admetre que aquests càlculs i jocs són una espècie de conte de la lletera... És el que passa quan un equip no depèn de si mateix per guanyar la Lliga. I pot ser que la principal crítica al Barça d’aquesta temporada és que el cos tècnic i els jugadors han jugat sense perspectiva de torneig, vivint al dia i sense pensar que una derrota contra el Betis, o el Deportivo, valen el mateix que una victòria àmplia contra tot un Vila-real.