Anar al contingut

TRIBUNA

Al company Tardà

Xavier Domènech

"Quan vols guanyar impregnant-te del que vols combatre a vegades et pots perdre tu mateix en l'hegemonia de l'altre, més que construir-ne una de pròpia"

Amic Tardà, veig que deixes de banda per un moment els debats que tenim en minuts lliures entre plenari i plenari del Congrés, quan sortim per la porta del darrere a comentar la jugada, i agafes la ploma per inaugurar el gènere epistolar entre nosaltres. Provaré jo també de seguir el nostre diàleg per aquí. Jo soc d’algunes generacions posteriors a la teva, d’experiències i vivències diferents fetes en els moviments socials de finals dels 80 i durant els 90, encara que la meva tradició no és gens allunyada de la que tu expresses.

Jo vaig créixer en una Catalunya plenament convergent, bé de fet no plenament, perquè Catalunya per sort sempre ha estat molt més diversa que els seus poders. De quan Convergència un dia donava suport al PSOE, al PSOE en l’agonia del poder felipista, i un altre dia ho feia al PP, al PP de la plenitud del Govern Aznar. Suports diferents, però sempre en una mateixa direcció: la de la desregulació del mercat laboral i la implementació del model neoliberal que ens han portat a la Gran Recessió.

Sí, cert, es podrà dir també que aquesta recessió és mundial, però en pocs llocs ha arribat a tenir l’agudesa que ha tingut aquí a causa de polítiques que ens han estat massa pròpies i que segueixen en uns pressupostos que consoliden els 2.300 milions de retallades des del 2010. El més curiós del discurs convergent durant tot aquest període és que propiciava el neoliberalisme més salvatge amb un discurs fortament moralitzador envers la societat catalana que ara, amb la cascada de casos de corrupció que l’afecten, es veu del tot injustificat si no cínic.

Però tot això em preocupa poc, no és un discurs anticonvergent el que toca, fet i fet Convergència és el que és, no fos cas que qui acabi contestant aquestes cartes sigui Marta Pascal, tant pel que dius tu com pel que dic jo (a vegades, certament, costa creure que sigueu socis de govern). Tu vas ser efectivament, i ets, un dels dirigents més brillants d’aquella ERC que va començar una nova singladura amb Carod. De fet, jo mateix vaig saber apreciar la frescor d’aquell discurs de la Catalunya mestissa o de l’espai social català, com un intent d’acabar amb un noucentisme carrincló i moralista del nacionalisme català dominant fins llavors.

Tanmateix, aquesta continuïtat que tu estableixes entre aquella experiència, que va donar lloc també als tripartits, i l’actual, no sé si és gaire compartida en el discurs dominant de Junts pel Sí, i aquí és on em sorgeix el dubte que algunes vegades ja t’he expressat.

BASCULANT CAP A L'ESPAI CONVERGENT

ERC, efectivament, ha crescut, i molt, i es prefigura com un dels grans partits dominants de Catalunya, però ho ha fet basculant cap a la cerca de l’espai convergent. Un procés on transformes tant com ets transformat. I això passa quan ERC es declara «true liberal» i vol aparèixer com un partit de seny mentre se’n va de copes amb Xavier Sala i Martín per parlar de la DUI. Quan vols guanyar impregnant-te del que vols combatre, a vegades et pots perdre tu mateix en l’hegemonia de l’altre, més que construir-ne una de pròpia.

Ara, hi ha una cosa sobre la qual et dono tota la raó, això no lliga gens amb els temps que estem vivint. Catalunya, des de diversos corrents subterranis, està vivint un moment clarament preconstituent que hem de convertir en constituent. L’Estat autonòmic com a tal està absolutament esgotat en termes de legitimitat social i política, com ho està també la continuïtat de certes polítiques d’un passat que no vol passar agafant-se al que sigui.

Hi ha el perill que un moviment magmàtic i divers de transformació política esdevingui frustració, i aquí també t’he expressat els meus temors, i caldrà tota la intel·ligència col·lectiva per tal que es transformi en noves realitats republicanes i de justícia social constituents. No tinc cap dubte que assolirem el referèndum, com tampoc tinc cap dubte que, en allò que expresses tu i allò que intento expressar jo, i allò que expressen i anhelen milers i milers de catalans i catalanes, ens trobarem. Seguim, com sempre, parlant amic Joan

0 Comentaris