La lluita per la conciliació

Mama alcaldessa

La maternitat d'Ada Colau revifa el debat sobre la criança dels fills en l'entorn laboral d'avui

3
Es llegeix en minuts
dcaminal30040878 gra163  barcelona  14 06 2015   la alcaldesa de barcelona  a161022133634

dcaminal30040878 gra163 barcelona 14 06 2015 la alcaldesa de barcelona a161022133634 / Alberto Estevez

«Si vol ser mare, que se’n vagi a casa i s’oblidi de ser alcaldessa». Ho va dir una tertuliana, que per a més inri anava de feminista, just quan Ada Colau acabava de guanyar les eleccions municipals i confessava que el que portaria pitjor seria passar poc temps amb el seu fill. Ara que Colau acaba de donar a llum per segona vegada, el debat es torna a plantejar. ¿Es pot ser mare i alcaldessa? Hi ha els que pensen que no, especialment si es vol dedicar temps als fills.

Per als que parlen així, el problema no és un càrrec ni una institució que impedeixen i fan gairebé impossible la conciliació entre la vida política i personal, sinó el fet d’expressar en públic aquesta queixa. Ser alcaldessa comporta unes responsabilitats importants i compromisos que no tenen horari, però ¿això ha de ser incompatible amb la criança? El fet de cuidar les criatures, per alguns, que fins i tot es vesteixen de progressistes, hauria d’estar relegat a la llar, a l’esfera privada i invisible. 

¿Quina societat construirem si aquells que estan al capdavant de les institucions giren l’esquena a la maternitat? I dic maternitat entesa com l’exercici de cuidar i cuidar-nos, independentment de qui l’exerceixi, sigui dona o home, així és com la defineix la filòsofa Carolina del Olmo al seu llibre ¿Dónde está mi tribu? Una tasca de dedicació imprescindible per al suport i la reproducció de la vida (¿s’imaginen un món sense algú que ens cuidés de petits, de grans, a l’estar malalts?), però amenaçada en una societat capitalista, mercantilitzada i individualista com l’actual. 

Ada Colau no és la primera dona que té una criatura exercint un càrrec de màxima responsabilitat institucional, i encara menys l’única que l’ocupa sent mama. No oblidem Susana Díaz i Carme Chacón embarassades al capdavant de la Junta d’Andalusia i del Ministeri Defensa, respectivament, o Soraya Sáenz de Santamaría, que va assumir el càrrec de vicepresidenta del Govern pocs dies després de donar a llum. La diferència resideix en el fet que mentre que elles van fingir que no hi havia cap problema, i van afirmar que conciliaven amb normalitat, Colau expressa el seu malestar per la dificultat de compaginar el seu càrrec amb el fet de ser mare.

«Hem de feminitzar les institucions, canviant-ne els ritmes i les prioritats», que siguin compatibles amb la vida personal i familiar, ha reivindicat l’alcaldessa. No es tracta només de posar més dones, sinó de canviar la mirada i les dinàmiques. «Ni una campanya electoral ni la política institucional estan fetes per conciliar», ha sentenciat, assegurant que això limita la participació de les dones. Es tracta, com ha afirmat en alguna altra ocasió, de «posar la lògica de les atencions per sobre de l’especulació o dels interessos econòmics a curt termini», defensant una política que no s’oblidi d’allò que se suposa propi de l’àmbit privat.

 En el món dels partits i els càrrecs públics, les criatures només són benvingudes per fer-se fotos en campanya electoral. ¿Què va passar quan la diputada de Podem Carolina Bescansa va aparèixer al Congrés dels Diputats amb el seu fill de sis mesos en braços i li va donar el pit en l’escó? La indignació entre determinats sectors va ser màxima. «Que el porti a la llar d’infants del Congrés, que per a això hi és», van exclamar alguns. Hi ha els que no suporten que les dones decidim com i on criar. La maternitat està ben vista i acceptada sempre que es limiti a l’àmbit de la llar i a l’individual (que cada una se les arregli com pugui és el que volen) i no qüestioni les dinàmiques del treball productiu, el model socioeconòmic ni el sistema patriarcal.

Notícies relacionades

El debat sobre la maternitat i l’exercici de la política no s’hauria de quedar aquí. Es tracta de la punta de l’iceberg d’una discussió molt més de fons sobre el paper de la maternitat i la paternitat en la societat, i el seu gairebé impossible encaix amb uns exigus permisos de 16 setmanes per a elles i 4 per a ells, i uns llocs de treball cada dia més precaris, mal remunerats, amb jornades interminables i horaris flexibles. Ho pateixen milers de dones i homes anònims, mames i papes pencaires,  les odissees quotidianes dels quals no mereixen l’atenció de ningú ni generen debats públics.

Visibilitzar i donar centralitat a la maternitat, la criança i les atencions és el que tant molesta. No és el fet de ser mare en si, sinó una determinada manera d’entendre com ser-ho.