No és el mateix populisme que popularitat

Llegeixo en aquest diari: 'França es conjura contra el populisme'. I unes pàgines més enllà: «En els seus quatre anys de vida, els populistes han sabut explotar el rebuig a les elits polítiques...». I encara en una altra columna periodística: 'El populisme efímer' (a Alemanya).

    

He buscat en un diccionari la definició de populisme, i he trobat això: «Corrent ideològic, polític, etcètera, que vol defensar els interessos i les aspiracions del poble». S’hi afegeix que es tracta d’un aprofitament demagògic. Ho deixo aquí, per no anar de diccionari en diccionari. Em quedo amb la idea de populisme relacionant-la amb la paraula poble, de la qual deriva. 

  

 Històricament, el populisme ha envaït molts terrenys. S’ha convertit en una manera d’arribar abusivament a la consciència i als sentiments dels ciutadans, per damunt de la capacitat de reflexió i de crítica. La consciència d’individualitat i de la pròpia capacitat reflexiva queda esborrada per una proposta simple o simplista. 

    

La radicalitat, en alguns casos justificada davant d’un fet condemnable des del punt de vista ètic, nega la possible existència dels matisos, que són indispensables per aproximar-se a la realitat. A vegades cal tenir molt talent, o molta identitat de caràcter per fer resistència a certes proclames. 

  

Si el populisme pot ser un abús, la popularitat –he escrit dues paraules que provenen de poble– és un fet que es produeix legítimament com a manifestació social. En els àmbits del teatre, de la televisió, de la literatura, dels esports, hi ha ciutadans que són populars. Ens agradin o no, tant els populars com els impopulars som fills del mateix poble.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

    

Siguem assenyats i justos i no diguem mai que el poble està d’acord amb mi o amb nosaltres. Massa petulància.