Un embús de difícil sortida

L’independentisme ha tingut una mala setmana. Primer, la presó sense fiança de Jordi Pujol Ferrrusola, el registre al domicili i el despatx del president Pujol i la informació que el jutge creu que la fortuna era «familiar» i que Marta Ferrusola hi ha tingut un paper rellevant. El passat és el passat i no es pot retreure a l’independentisme (i menys al que no ve de CDC) la conducta d’un dirigent, per important que fos.

    Però el seu sosteniment moral, la creença que Catalunya és un país de primera –i que, alliberada, seria l’Holanda del sud o la Dinamarca del Mediterrani– mentre que Espanya és més endarrerida i més corrupta, ha tornat a xocar amb la realitat. En el domini de polítics poc escrupolosos no sembla haver-hi gaire diferència entre el que va succeir a Madrid, amb el saqueig del Canal de Isabel II per Ignacio González, i els tripijocs de la família Pujol i el Palau de la Música. I encara que hi ha hagut excessos de la policia patriòtica, és lícit preguntar-se si els casos del 3% haurien sortit a la llum si tots els funcionaris públics haguessin depès de la Generalitat. Catalunya i Espanya són dues nacions diferents, però en vicis i defectes tenen coses en comú.

    L’altre xoc de l’independentisme és amb el futur. Amb una visió una mica fantasiosa es va autoproclamar com la nova centralitat catalana. Que Junts pel Sí es quedés el 2015 en el 39,6% dels vots (menys que CiU i ERC per separat el 2012), i que tan sols arribessin al 47,8% gràcies al 8,2% de la CUP, no va alterar el discurs separatista a pesar que

–d’entrada– van haver de sacrificar Artur Mas.

    Però un any i mig després, quan Catalunya ja havia de ser independent, segons el full de ruta de JxS, és clar que aquesta majoria només és operativa per al fracàs. Es va oblidar la qüestió de la DUI per passar al «referèndum o referèndum». I ara, quan ja es veu que el referèndum unilateral, l’únic possible, tampoc es pot fer, no saben per quin camí tirar.

Notícies relacionades

Puigdemont, a l'assemblea de l'ANC, emplaça l'Estat a dialogar

Suspès el viatge de Puigdemont i Bourgeois al Marroc perquè cap autoritat "podria rebre'ls"

    Puigdemont va dir a l’ANC a Granollers que els dirigents no els fallarien. Però la pitjor fallada és no pair la realitat i no buscar una sortida factible, que exigeix el diàleg i la negociació sense apriorismes amb els partits espanyols, que tenen, a més, molts escons a Catalunya. Puigdemont no sap que fallar és seguir esclau de dogmes no operatius i tenir por d’explicar als seus electors que –respecte a la independència– Catalunya està partida. I la solució de Jordi Sànchez –que l’ANC es mobilitzi i se’n vagi a dormir davant del Parlament per recolzar que una majoria estreta aprovi en lectura única i sense cap discussió la llei de desconnexió– no és el sistema de superar la fatal bretxa originada per la desafortunada sentència del Tribunal Constitucional del 2010.

    Catalunya ni s’ha de construir al marge de la llei, inclosa la catalana, ni pot fer-ho. L’Estatut que el Parlament va aprovar fixa uns tràmits i una majoria de dos terços dels diputats per a la seva reforma. Si per a un canvi petit es requereixen 90 diputats, és aberrant sostenir que n’hi ha prou amb 72 per a un de gran.