El paper de la capital de Catalunya

Barcelona, 'not for ever'

Potser la clau de l'èxit de la ciutat és un diferencial de vitalitat que no es pot mesurar sinó com a màxim intuir

3
Es llegeix en minuts
bcncruz

bcncruz / MAITE CRUZ

Pocs tenen al cap la desproporció de Barcelona. Per la mida de la seva capital i la població, Catalunya pateix de macrocefàlia com cap altre país del món. Suècia té uns deu milions d’habitants i l’àrea d’Estocolm ronda el milió. Les capitals dels països modèlics apleguen com a màxim un 10% de la població total. Podríem considerar Holanda com una excepció, perquè concentra la meitat de la població en una macro àrea de set milions d’habitants.

¿DEIXAR-LA VOLAR O ENCOTILLAR-LA?

El cas de la capital catalana és molt més cridaner. Quasi tres de cada quatre catalans viuen a la gran Barcelona. ¿Algú va predir el triomf d’aquesta conurbació? Més aviat al contrari, si recordem les teories que, fins no fa gaire, la comparaven amb un Titanic que s’enfonsava sense que la tripulació se n’adonés. ¿Algú sap si l’èxit durarà gaire? L’èxit no és mai garantia de més èxit, però és de témer que sense aquesta fortalesa macrocèfala de Barcelona, Catalunya hauria ingressat en la trista categoria de nació residual. ¿Algun estrateg del catalanisme va teoritzar sobre la conveniència d’aquesta macrocefàlia? No. Ni els teòrics del nacionalisme, que preveien o temien una Catalunya decadent, ni els funcionaris-ideòlegs de Madrid, que encara no saben si per als interessos centralistes resulta pitjor deixar volar l’ambició barcelonina com en temps de dictadura o retallar-la com en els últims decennis democràtics.

El gegantisme de Barcelona només és comparable amb el de Milà, i encara amb prou feines. Milà lidera una conurbació d’uns set milions d’habitants. Milà, sempre en termes d’àrea, dobla la població de Roma perquè acumula totes les capitalitats d’Itàlia menys la política. Barcelona no hauria crescut tant sense el hinterland hispànic, sense dubte, però Madrid no la superaria d’un milió i mig d’habitants si no s’hagués reservat totes les capitalitats en comptes de repartir-les. Si, ja en democràcia, Madrid no s’hagués apropiat de les que li quedaven a Barcelona, potser no s’hauria acumulat tanta tibantor entre les dues ciutats.

El resultat per als qui pensen culminar l’estratègia a favor de Madrid amb invents tan curiosos com el corredor mediterrani central no acompanya el propòsit de l’empresa. Els clamorosos retards en les connexions ferroviàries del port no impediran que sigui el primer del Mediterrani occidental. De manera semblant, l’arraconament del Prat a nivell regional només ha aconseguit retardar, no impedir, els vols transoceànics directes, que són conseqüència de la pertinença de Barcelona al grup de les cinc ciutats més visitades d’Europa. Tampoc les molèsties quotidianes dels milions d’usuaris de rodalies els fan desistir d’un optimisme col·lectiu de fons, que no és incompatible amb el malestar social. Per més que a certes elits els disgusti, Barcelona és de la seva gent, és transversal, no feta ni governada de dalt a baix.

LA TIBANTOR AMB MADRID

Coneixem teories sobre l’energia creativa d’escriptors i artistes, però no sé de cap escala que mesuri l’energia de les ciutats i els països. Vivim, per culpa dels autodenominats científics socials, obsedits per la intel·ligència analítica. Però, sense negar cap mèrit als autors i col·laboradors dels plans estratègics, entre els quals m’he comptat, és gairebé forçós concloure, amb una mirada retrospectiva, que potser l’última clau de l’èxit barceloní es un diferencial de vitalitat que no es pot mesurar sinó com a màxim intuir, i encara. Els maons ocults de Barcelona, que són els que la sostenen, són fets amb materials intangibles.

COM UN PROJECTE D'EMPRESA

¿Què caram deu ser un projecte de ciutat?, es preguntava un empresari dels més planificadors però que tot i això ha ampliat diverses vegades el negoci a base de cops de sort del tot imprevistos. Doncs un projecte de ciutat és com un projecte d’empreses com aquesta, que funcionen molt bé però no de la manera planificada. I qui vulgui entendre-ho sense ser empresari, que pensi en la idea de projecte de vida aplicada a la seva o miri al seu entorn, a veure si coneix algú a qui hagin anat mitjanament bé les coses a partir d’un disseny previ del seu camí vital. Planificar és imprescindible, però cal tenir en compte que si el futur immediat sol ser coherent amb el present, el futur llunyà no és mai com l’havíem imaginat i previst.

Notícies relacionades

A curt termini, doncs, Barcelona no decaurà, la governi qui la governi i com la governi. Però de les decisions estratègiques sobre la relació amb Espanya, sobre el turisme i sobre el capitalisme competitiu global dependrà que prossegueixi l’èxit o que comenci a perdre pistonada.