Pregàries i metralladores

Al fons de la sala hi ha els magnífics 'El pelele' i 'El quitasol'. Presideixen la mostra 'Francisco Goya: Daydreams and Nightmares' ('Francisco Goya: fantasies i malsons'). Els acompanyen altres pintures i gravats, aquests últims una selecció de les sèries 'Los caprichos' i 'Los desastres de la guerra'. Si en els primers el pintor aragonès du a terme una àcida crítica contra la societat de finals del XVIII, en els segons, un Goya ja gran hi mostra les atrocitats, la brutalitat, la indignitat, la humiliació de la guerra. Ho fa amb una cruesa desoladora. Renunciant a qualsevol artifici o embelliment.

Contemplo els gravats de Goya exposats al Museu d’Israel, a Jerusalem. Al mateix recinte s’hi  custodien els Manuscrits de la Mar Morta. Al costat del museu s’alça l’edifici d'estil prosaic de la Knesset, el bulliciós parlament del país.

Constitueix una amarga picada d’ull que la crueltat goyesca s’exhibeixi justament aquí, a Israel, a Jerusalem, el lloc de la terra que al llarg dels segles, dels mil·lennis, possiblement ha acumulat més dolor, un dolor agut i continuat, sostingut. Dolor sobre dolor. Resulta com a mínim paradoxal que, entre d’altres apel·latius, a la ciutat se l’anomeni 'Princesa de la Pau'.

Aquests dies de Setmana Santa són dies cristians per excel·lència. Els creients recorren la Via Dolorosa, alguns traginant aparatoses creus de fusta. Les estacions condueixen fins al Sant Sepulcre. A l’entrada, unes dones besen i freguen la Pedra de la Unció, sobre la qual, segons el Nou Testament, va ser estès el cos de Jesús en ser baixat de la creu. Que la pedra no sigui l’original no lleva força a les emocions. Més enllà hi ha el sepulcre. I, a l’altra banda, el forat, envoltat d’un anell de plata, en què es va alçar la creu. És difícil no commoure’s estant aquí, no sentir alguna cosa, per poc creient que un sigui. 

LLOC SAGRAT PER A CRISTIANS I JUEUS

Carregats d’armes, grups policials segellen els accessos a l’Esplanada de les Mesquites, on es troba la Cúpula de la Roca, amb el seu daurat resplendent, un dels emblemes de la ciutat. Se n’obrirà sols un pas i exclusivament tres cops al dia. Mentre els jueus resen davant dels carreus immemorials, a l’altra banda del mur, a dintre de la Cúpula de la Roca, ho fan els musulmans. Aquí els no musulmans tenen prohibit entrar-hi, a desgrat que és un lloc sagrat també per a cristians i jueus. «¿Vostè és musulmà?» «Així no pot passar. Vagi-se’n». La llarga cua que s’arriba a formar i el control de seguretat pot fer que, si aconsegueixes entrar-hi, a l’esplanada de les mesquites t’hi puguis estar només uns minuts. Quan venç el termini et faran fora amb gestos i crits.

Se’m faria realment costerut viure a Jerusalem. Tot és massa dens i massa complex, massa transcendent i massa aspre. ¿I si no hi tingués més remei? Doncs segurament pujaria de tant en tant al mirador del mont de les Oliveres, des d’on en caure el sol es pot sentir el silenci i assaborir la bellesa de la ciutat. 

La religiositat, especialment la jueva, ho amara tot. És com si la Ciutat Vella irradiés els seu potent magnetisme als altres barris de Jerusalem. Si és sàbat o, per exemple, se celebra la Pasqua jueva –que enguany ha coincidit amb la Setmana Santa–, es tanquen les botigues i els locals a pany i forrellat. L’activitat s’aproxima a zero, tot i que a la ciutat hi viuen també musulmans, cristians i no creients. Desapareixen els vehicles del carrer –només hi trobareu taxistes no jueus– i, per exemple, els televisors i els ascensors o no es poden utilitzar o bé se’ls ha programat de manera que funcionin automàticament. Si un és a Jerusalem és inevitable veure’s afectat pels costums religiosos jueus. Així, per exemple, des dels gelats italians fins a les hamburgueses del petit McDonalds del cèntric carrer Ben Yehuda compten amb el seu certificat oficial que són caixer o 'kosher', és a dir, elaborats atenent les normes alimentàries del judaisme.

UN MUNT DE MILITARS I POLICIES

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Si un camina per Jerusalem, per la Ciutat Vella o per fora, se li farà impossible no sorprendre’s del tou de militars i policies –a peu, en cotxe, en moto o a cavall– que hi trobarà, sovint armats. Ensopegareu també amb una gran gernació de jueus ultraortodoxos, amb les seves levites i barrets negres, els tirabuixons i barbotes. A vegades els acompanya la família, amb les dones vestides com fa 200 anys. Els fills no solen ser un o dos, sinó quatre, cinc, sis...

 A Jerusalem és impossible aïllar-se de tot plegat, no sentir bategar juntes la vida i la mort, la pau i la guerra, la germanor i la ràbia, la fe i la desesperança... Les pregàries i les metralladores.