En la diada de Sant Jordi

Escriure, llegir, viure

Els llibres són reflexió, consol, memòria col·lectiva i un bastó per caminar pel món

4
Es llegeix en minuts
fcasals38143326 leonard beard170422163916

fcasals38143326 leonard beard170422163916

Entre les pàgines d’un quadern de tapes verdes, guardo un retall de premsa de fa com a mínim 30 anys, tan vell que esgrogueeix com si s’hagués begut una tassa sencera de te. L’article en qüestió recull una iniciativa del diari francès 'Libération', del maig del 1985, consistent a formular a 400 escriptors d’arreu del món la pregunta «'pourquoi écrivez-vous?'», (¿per què escriu?) L’enquesta va recollir un gran nombre de respostes en gairebé una trentena d’idiomes, entre les quals destaca com un agulló la del britànic Lawrence Durrell: «A pregunta idiota, resposta idiota: escric per vigilar-me».

Una mica de raó no n’hi faltava a l’autor d’'El quartet d’Alexandria'. Fora que hi intercedeixi una ocurrència amb gràcia, es tracta de la típica pregunta bomba que implica el risc de contestar-la amb una frase molt repetida, com un presumptuós o, el que és pitjor, amb una cursileria redomada. Del compromís en van sortir bastant ben parats el portuguès António Lobo Antunes («escric perquè no sé ballar com Fred Astaire»), la francesa Françoise Sagan («perquè ho adoro») i Juan Goytisolo («si ho sabés, no escriuria»). Per als dies transcendents, encaixa millor la sortida de García Hortelano («perquè no suporto el buit que és un dia sense escriure»).

D'escriure  D'escriure mai se n'aprèn del tot; potser tampoc de llegir. El segon tema és l'antesala del primer

Encara que el retall no recull la totalitat de les rèpliques, sorprèn que cap faci referència a la lectura dient alguna cosa com «escric perquè llegeixo» o «escric per llegir millor». És possible que m’estigui fent un embolic, però em resulta molt difícil separar dues qüestions que en certa manera es retroalimenten. D’escriure mai se n’aprèn del tot; potser de llegir tampoc, però en qualsevol cas el segon assumpte és l’antesala del primer. Com va dir el nord-americà Ralph Waldo Emerson, «primer mengem, després engendrem; primer llegim, després escrivim».

EL MOMENT DE L'EPIFANIA EN LA LECTURA

Si l’escriptura és un procés interminable, respecte a la lectura recordo amb exactitud, en canvi, el moment d’epifania –¿com dir-ho sense que tregui el nas l’afectació?– en què vaig saber que al final havia après a manejar bàsicament l’eina. ¿Quants anys devia tenir? És possible que encara no hagués complert els 5, i ho vaig aconseguir després que se m’haguessin travessat tres síl·labes que persistia a confondre: «ma», «ta» i «na». La mestra les va anotar en un paper que va estar oblidat durant setmanes en una butxaca de l’abric.

Cadascú llegeix  com pot i el que li dona la gana, i hi ha qui en prescindeix perquè tampoc es tracta d'un imperatiu moral. Ells sabran

Un bon dia, va aparèixer per casualitat i la meva mare, bastant més pacient, va rematar el tema. ¡Eureka! Ja podia llegir sense ajuda els rètols dels carrers, sobretot aquell del sabó llangardaix del passeig de Sant Joan que tant em fascinava. A casa a penes hi havia llibres, però veníem d’una tradició oral molt fèrtil que estimulava la imaginació i afilava l’escolta, l’amor per la paraula pura. El meu avi patern devorava aquelles novel·letes de vaquers de Marcial Lafuente Estefanía, un republicà amb el cap cot com ell.

Començava una altra fase, començava la vida. ¿Per què llegeix vostè? Curiosament a ningú li plantegen aquesta pregunta, ni tampoc per què respira o per què menja macarrons. Cadascú llegeix com pot i el que li dona la gana, i senzillament hi ha qui en prescindeix perquè tampoc es tracta d’un imperatiu moral. Ells sabran.

QUATRE TIPUS DE LECTOR

Algunes lloances  de la lectura la desposseeixen, per rígides, d'un dels seus principals atributs: el plaer

Samuel T. Coleridge (1772-1834), el poeta anglès, distingia quatre tipus de lector: el rellotge de sorra, per qui la lectura passa com la pols blanca d’un bulb a un altre, de forma mecànica i per matar el temps; el lector esponja, que absorbeix tot el que llegeix i ho retorna gairebé en el mateix estat, només que una mica més brut; el sedàs, que deixa passar la flor del suc i reté només excrements i rebuig; i el lector Golconda, en al·lusió a les mines de diamants de l’Índia, aquell que furga i separa la ganga per quedar-se amb les millors gemmes. Com a divertimento, té la seva gràcia la taxonomia si bé peca d’un cert elitisme, de quan la lectura era un privilegi de classe, i bastanta rigidesa: li treu el sentit del plaer.

Altres pensadors contemporanis, com el popa Harold Bloom o Alberto Manguel, han sabut decantar millor les virtuts del vici solitari. ¿Llegir, per què? Per reflexionar i opinar per un mateix; per preparar-nos per al canvi; per adquirir consciència d’un mateix; pels viatges, des del Caire de Mahfouz fins a la Rússia rural de Txékhov; per mantenir viva la memòria comuna; o per la satisfacció intel·lectual d’ensopegar amb una troballa que un havia intuït vagament però no sabia ni tan sols com amassar.

També pel consol. Per arribar al fons de l’experiència humana. Ara mateix em ve al cap aquell 'Poema de un día', d’Antonio Machado, sobre els seus anys de mestre rural (¿hi deu haver versos que destil·lin millor la soledat?) o aquella novel·la de Vergílio Ferreira sobre el sentit últim de l’amor, 'En nom de la Terra'. Llegir és també aprendre a viure. En qualsevol cas, feliç Sant Jordi, feliços llibres. 

Notícies relacionades