¿Encara hi ha croats cristians?

Em permeto fer una pregunta al lector: «Si veiés algú que està en greu perill, ¿l’ajudaria o no en funció del seu aspecte, de les seves creences, del seu origen?». Ningú està obligat a ser un heroi, però hi ha unes determinades circumstàncies en les quals una actitud d’ajuda em sembla exigible.

Juancho Dumall explica en EL PERIÓDICO aquest fet: Alberto Fernández Díaz, regidor del Partit Popular de l’Ajuntament de Barcelona, ha demanat que la ciutat doni prioritat a l’ajut als cristians que fugen de la guerra i de l’integrisme islàmic. I Dumall es pregunta: «A què ve a aquestes altures diferenciar la religió dels qui fugen de la guerra i de la fam?»

El polític, com a actiu catòlic, ha de saber molt bé què és la caritat. Una virtut teologal que inclina a estimar Déu i a estimar el proïsme.Una actitud generosa i comprensiva que accepta i respecta la diversitat. Perquè la diversitat, penso, no és un invent partidista, és una realitat que es troba en tots els àmbits, i goso dir des de la creació del món.

Però més enllà de les religions, hi ha aquells valors qualificats d’humanitaris. A vegades, davant d’una mena de fets, diem: «Això és inhumà». I així queda molt clar que hi ha unes accions, unes exigències, una falta de respecte, una crueltat que no és pròpia de l’espècie humana. Ens hem investit d’una ètica i una moral. Hem creat una diversitat de religions. Tenim l’instint de la convivència. 

Notícies relacionades

Alberto Fernández Díaz reclama prioritzar l'acollida de refugiats cristians

Habitatge, el vapor de l’olla de pressió

I de sobte ens arriba la notícia. Uns infeliços que han hagut de refugiar-se fugint d’una guerra no han estat escollits, simplement, vergonyosament, perquè no eren de la raça dels qui podien salvar-los. Molt oportunament, Dumall, periodista, ens recorda el temps de les croades cristianes...

En castellà, hi va haver un temps en què d’algú que presumia de valent se’n deia un matamoros.