França, reflex de la crisi europea
Les eleccions són un test per a la UE amb només un candidat europeista entre els quatre favorits
L'atipament ciutadà, el populisme, la corrupció i el desprestigi dels partits marquen els comicis
zentauroepp38131389 isl169 par s francia 21 04 2017 una credencial para vota170421172403 /
Les eleccions presidencials a França constitueixen un test per a la Unió Europea (UE) i reflecteixen fins a quin punt és profunda la crisi sociopolítica que viu el continent. Els comicis també mostren la força del populisme degut al descrèdit dels partits conservador i socialista i com se segueixen ignorant els desequilibris que han conduït a l’actual malestar social.
Dels quatre candidats que encapçalen les enquestes, el liberal Emmanuel Macron és l’únic que es defineix obertament com a proeuropeista. El conservador François Fillon defensa una «Europa dels estats sobirans», regida per la cooperació intergovernamental, amb les polítiques en comú reduïdes al mínim i oposada a la «fantasia» dels models federalistes.
La ultradretana Marine Le Pen proposa un referèndum per sortir de la Unió Europea i un inviable replegament a l’Estat nació en un món globalitzat, mentre que l’esquerrà Jean-Luc Mélenchon propugna forçar la modificació a fons del tractat europeu sota l’amenaça de deixar de complir-lo, encara que això podria conduir a sortir de la Unió Europea i de l’euro.
Les apostes de Le Pen i Mélenchon parteixen de la ficció que França és autònoma en política monetària i que pot actuar com si encara disposés d’un banc central propi per protegir el país del risc de col·lapse financer. La Gran Bretanya pot abandonar la Unió Europea sense conseqüències econòmiques i financeres a curt termini gràcies que el Banc d’Anglaterra està disposat a subministrar tota la liquiditat que requereixi el sistema bancari i a comprar tot el deute públic nacional que s’emeti per mantenir baixos els tipus d’interès i estable el seu valor en el mercat.
França, en canvi, depèn de la bona voluntat del Banc Central Europeu i de la seva limitada disposició a intervenir. El Banc Central Europeu i el seu president, Mario Draghi, no van vacil·lar el juliol del 2015 a l’hora de tallar els fons a la banca grega (això en va forçar el tancament temporal) per aixafar la rebel·lió ciutadana contra la política d’austeritat i obligar el primer ministre, Alexis Tsipras, a sotmetre’s al dictat de Berlín, la Comissió Europea i l’Eurogrup.
Les eleccions presidencials franceses també han evidenciat la profunda crisi dels partits tradicionals i l’atipament dels ciutadans amb la forma de governar dels seus dirigents. El president, François Hollande, ni es va atrevir a presentar-se a la reelecció en vista del seu nivell rècord d’impopularitat per incomplir les promeses electorals. El primer ministre, Manuel Valls, va ser escombrat en les primàries socialistes, que van elegir Benoît Hamon, de l’ala esquerrana, que fins i tot havia sigut expulsat del Govern per crític, cosa que ha portat nombrosos dirigents socialistes a trair-lo en favor de Macron. En les primàries dels conservadors, l’expresident Nicolás Sarkozy també va ser escombrat i el candidat elegit va resultar el menys favorit: Fillon.
Resulta revelador que els dos favorits a passar a la segona volta de les presidencials siguin outsiders: l’ultra Le Pen i el financer reconvertit en polític que acaba de crear el seu propi partit, Macron. Tots dos pretenen estar per sobre de la divisió dreta-esquerra. Le Pen es presenta com la verdadera representant del poble. Macron, exfinancer de la Banca Rothschild, també utilitza la carta populista i es proclama «ni de dreta, ni d’esquerra» i en contra d’un «sistema polític buit», jugant amb el significat de les paraules per dissimular el suport que rep de la dreta i de l’establishment socioeconòmic, financer i empresarial.
La negativa de Fillon a renunciar a la seva candidatura malgrat l’escàndol per l’ús fraudulent de fons públics és un exemple del nivell de degradació ètica i d’insensibilitat social de la classe política, que s’ha habituat a la corrupció, el nepotisme, les portes giratòries cap al món dels negocis i els estrets vincles amb les companyies. Aquesta situació, que arriba a nivells de paroxisme a Espanya, resulta incomprensible als països nòrdics o a Alemanya.
Notícies relacionades
Les eleccions mostren així mateix la persistent ceguesa a l’hora de reconèixer les causes reals de la crisi econòmica, social i política europea. Macron, candidat favorit a guanyar la segona volta de les presidencials el 7 de maig vinent, defensa sota una pàtina progressista continuar amb la ineficaç política d’austeritat i complementar-la amb mesures que conduiran a una precarietat laboral encara més gran i que retallaran l’assegurança de desocupació i les pensions, però que enriquiran les empreses, els inversors financers i la gent amb més ingressos via reduccions d’impostos, com adverteixen entre altres Thomas Piketty o el col·lectiu Les Économistes Atterrés.
