Primacia de la política, ¿de nou?

La UE ha tornat al passat. Després de l’espectacular ampliació a l’est d’Europa dels anys 2000 i de l’inici de les negociacions per a la incorporació de Turquia, tot l’edifici construït a partir de l’optimisme de l’euro simplement s’ha ensorrat. Els britànics han abandonat el vaixell i hongaresos, txecs, eslovacs, búlgars, polonesos o romanesos es debaten entre acceptar el limitat poder de Brussel·les, la creixent influència russa o ves a saber què. I tampoc ajuden els amics anglosaxons, que segueixen fent-nos la traveta. Que el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, afirmés que si els EUA no desistien de la seva política d’atiar la disgregació de la UE ell fomentaria la independència d’Ohio o Texas, no suggereix res de bo. En fi, temps difícils. 

A efectes del que des d’aquí interessa, el projecte s’està redefinint, amb un nou paper de l’eix París-Berlín, en què els governs han substituït de forma creixent la Comissió. Això ja es va veure en els canvis a què va obligar la crisi. I tot apunta a un reforçament d’aquest sistema. Em sembla el més adequat: ara com ara no s’entreveuen millors solucions. Com a antídot al pessimisme actual ha reflotat l’esperança de les grans decisions polítiques. Ara es tracta que Merkel, i qui guanyi a França, llancin una nova proposta que elevi els ànims i galvanitzi els tebis federalistes europeus. 

¿Què es pot esperar d’aquest nou impuls? No gaire, encara que desitjaria equivocar-me. Però tinc els meus dubtes. Perquè ho hem vist altres vegades. El gran salt endavant de la UE, el naixement de l’euro, va ser fruit d’una decisió estrictament política. Eren els temps en què una Unió més cohesionada es podia permetre una gran idea i, contra tot pronòstic, acabar aconseguint la seva posada en marxa. 

Prenguin per exemple l’euro, paradigma d’una forma d’actuar que, al marge de consideracions econòmiques o socials, acabaven imposant les elits polítiques europees. El seu naixement va ser estrictament polític: França el va imposar com a contrapartida estrictament política a la reunificació alemanya. El quid pro quo amb Alemanya va ser clar: Mitterrand l’acceptava i Kohl accedia a la pèrdua del marc i, en particular, a la de l’immens poder del seu banc central. 

Que aquesta imposició fos contra el desig dels alemanys, o que creés les bases per al desastre del sud, van ser danys col·laterals. Perquè l’euro va substituir l’apreciat marc malgrat l’oposició del 70% de la població alemanya. I, per a Espanya, la incorporació també va ser el resultat d’una estricta voluntat política i qui sembra vents cull tempestats: perquè sense la divisa comuna, els des­equilibris generats en els feliços 2000 simplement no haurien sigut possibles. La pitjor crisi de la història recent cal atribuir-la al disseny d’un euro creat al marge de consideracions econòmiques bàsiques.

Entendran, doncs, el meu neguit a l’observar el retorn dels acords estrictament polítics. Recordo que, en els durs anys 2011-13, quan les primes de risc ens empenyien al precipici, els mitjans espanyols s’esgargamellaven exigint, davant la tirania dels mercats, el retorn de la política. No seré jo qui negui la seva importància. Però també sé que hi ha fenòmens econòmics que tenen la força de la gravetat. I que, contra ells, no es pot construir un projecte. A més a més, sota l’aparent conflicte política-economia bategava una realitat més profunda: les dificultats per arbitrar la solidaritat que es demanava des d’aquí procedien de l’existència de projectes nacionals molt dispars. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La primacia de la política havia oblidat no només realitats econòmiques evidents. Havia obviat una qüestió encara més crucial: que sota la pàtina del projecte europeu hi ha una realitat molt poc agradable d’estats nació. D’aquí, i malgrat el meu suport a l’Europa de les dues velocitats, la meva inquietud sobre el seu futur.

Com deia Gramsci, al pessimisme de la raó cal contraposar-hi l’optimisme de la voluntat. Però, pel que fa referència als interessos dels estats, no convé deixar-se portar per un voluntarista entusiasme. Millor l’eix Berlín-París que res. Però per construir un projecte més sòlid, no oblidem d’on venim. Potser el que s’ha avançat amb el BCE, el salvament de l’euro i la parcial unió bancària, són elements suficients per sostenir la situació, esperar que escampi i potser en una dècada rellançar el projecte federal. Però això d’Europa va per llarg, molt llarg.