Alberto Fernández torna a les croades

La petició realitzada ahir per Alberto Fernández Díaz, president del Grup Popular de l'Ajuntament de Barcelona, perquè la ciutat "doni prioritat a aquells refugiats cristians que fugen de la barbàrie de la guerra i de l'integrisme islàmic" és un plantejament no ja reaccionari, sinó medieval. Concretament, de l'època de les croades, entre els segles XI i XIV.

¿A què ve a aquestes altures diferenciar la religió dels que fugen de la guerra i de la fam? ¿A què ve, en un Estat feliçment aconfessional, donar prioritat a uns creients sobre altres? ¿Per què posar el focus en aquest moment en les diferències religioses? ¿I per què fer-ho en una ciutat oberta com Barcelona, en la qual, per cert, s'ha registrat la manifestació més multitudinària de tot Europa a favor de l'acollida de refugiats?

Tot indica que Fernández Díaz ha tornat a marcar territori polític -mirant el sector més ultra del PP en aquesta cas- sense importar-li la utilització en la picabaralla política d'un drama com el dels refugiats.

MARINE LE PEN

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

No deixa de cridar l'atenció que aquesta reclamació es produeixi pocs dies abans de la primera volta de les eleccions presidencials franceses, on la ultradreta de Marine Le Pen, branda com a tema estrella la immigració, els refugiats i la suposada islamització de França. Si el que pretén l'home del PP a Barcelona és obrir aquí un debat sobre el predomini social d'unes creences o altres, la seva temptativa està condemnada al fracàs. Senzillament, perquè aquesta guerra de religions no forma part del nostre paisatge cultural i polític.

Sol subratllar-se que a Espanya no existeix una ultradreta potent -com la francesa, l'holandesa o la danesa- que presenti batalla política en el terreny de les crítiques a l'islam i la defensa dels valors tradicionals cristians. És cert, però amb una notable excepció. Aquí és el PP el que, des dels temps de Manuel Fraga, va agrupar persones de tarannà liberal i democràtic juntament amb els més fidels hereus de l'anomenat franquisme sociològic. A aquests últims dirigeix Alberto Fernández la seva ocurrència per donar prioritat a cristians sobre musulmans.