¿Què hauria fet Suárez amb el procés?
zentauroepp37927294 carrillo suarez170407214438
Quaranta anys després de la legalització del Partit Comunista d'Espanya, el clímax de la Transició, s’ha subratllat l’audàcia del llavors president del Govern, Adolfo Suárez, i l’actitud moderada del secretari general del partit de la falç i el martell, Santiago Carrillo. Sense aquests dos ingredients, gosadia davant els militars franquistes i pragmatisme davant les bases comunistes, el trànsit cap a la democràcia a Espanya hauria sigut un pelegrinatge molt més llarg i conflictiu.
Suárez sabia des que va arribar a la Moncloa que no podia administrar el temps. L'operació de portar Espanya a una democràcia homologable a Europa s’havia de fer a tota pastilla. De fet, des que va ser nomenat president pel Rei fins que es va votar la seva llei de reforma política van passar quatre mesos i mig; des d’aleshores fins a la legalització del PCE, quatre mesos més, i des d’allà fins a les eleccions, dos mesos més. El lema era '¡de pressa, de pressa!'
Suárez no era un polític que deixés que el temps arreglés els problemes. I, a més a més, les ànsies de llibertat de la societat espanyola no l’hi permetien. Una actitud als antípodes de l’actual president del Govern, Mariano Rajoy, especialista que el temps solucioni els problemes. O no.
REPTE SOBIRANISTA
Què hauria fet Suárez davant el repte del sobiranisme català i la seva exigència, amb ampli suport social, d’un referèndum? Es tracta, òbviament, d’una pregunta retòrica que no té, per tant, resposta. Però l’actuació del llavors president amb els comunistes dona alguna pista suggestiva. Va ser capaç de buscar intermediaris per obrir el diàleg, es va arriscar a participar en reunions secretes, va teixir complicitats, va exigir contrapartides, va jugar amb astúcia, va utilitzar bé els ressorts dels enormes poders de l’Estat predemocràtic i va saber cedir.
Res a veure amb un president encastellat en el discurs de la sobirania nacional i la inviolabilitat de la Constitució com a taps a qualsevol sortida. Un president que, davant un descomunal problema d’Estat, es queda en la lletra menuda de les inversions en trens de rodalies.
