Angostes independències

Torna a encendre’s el far escocès com la llum que ha d’il·luminar la marxa de l’independentisme català. Torna a animar-se el mercat de les comparacions, sempre odioses, entre el cas escocès i el català com si es tractés de situacions similars. Torna, en fi, a forçar-se el debat invocant precedents que no ho són per construir arguments d’autoritat viciats d’arrel. Vegem-ho.

Primer. Els estats són els actors polítics de la Unió Europea. Sis van ser els fundadors i amb el temps es van adherir a l’invent 22 més; no hi va haver instància política o administrativa de rang diferent de la dels estats. I cada adhesió va ser un mecanisme unitari que va afectar la totalitat d’un territori estatal.

 Segon. Tret d’error o omissió, preval en el conjunt de la Unió Europea el respecte al principi de legalitat. Això és, la legitimació d’una iniciativa política només és possible si s’até a la llei. Les iniciatives emocionals, perfectament respectables, no hi tenen cabuda, encara que l’independentisme català cregui que sí i l’escocès, també. Les declaracions en aquest sentit de diferents personalitats europees, de Angela Merkel a Antonio Tajani, no són cap sorpresa.

Tres. El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord no tenen una Constitució escrita i la pertinença d’Escòcia a aquella entitat és el resultat de l’aprovació el 1707 pels parlaments anglès i escocès d’un seguit de lleis (Union Act). No passa res semblant amb el Regne d’Espanya, que no és l’Estat més antic d’Europa, com acostuma a dir Mariano Rajoy, sinó un vell Estat que al seu dia –valen diverses dates o períodes– va col·locar sota l’autoritat d’un únic cap coronat diferents entitats polítiques amb identitats culturals reconeixibles.

Quatre. la suposada benevolència democràtica de David Cameron a l’acordar el referèndum escocès va ser fruit, sobretot, d’un estudiat càlcul de riscos i, de forma subsidiària, també va ser el reconeixement que el Parlament restituït a Escòcia és el continuador d’aquell altre que fa tres segles es va avenir a la unió. Dit d’una altra manera: el que el Parlament va aprovar al seu dia pot avui rectificar-ho o revocar-ho. Si ara Theresa May pretén ajornar un altre referèndum escocès a una data posterior a la consumació del brexit, és perquè el càlcul de riscos li és desfavorable. 

Cinc. Resulta embafador la suposició que la Constitució espanyola és gairebé un text revelat, que reformar-la seria un acte sacríleg (costat governamental espanyol). 

Resulta igualment esgotadora l’obstinada afirmació que el referèndum es legitima per si mateix mitjançant una multitud a la via pública cada 11 de setembre (costat governamental català). Com que es tracta d’una crisi política i no d’una discussió acadèmica, només admet una sortida política, però és pura fantasia vendre que el suport a la independència de Catalunya als passadissos de la UE és un clam (tampoc ho és als doctes i honorables salons de la Universitat de Harvard, segons es va veure).

Sis. Si els estats són els actors polítics en tot el que afecta la UE, a l’eurozona, a l’espai de Schengen i a altres àmbits, el disgregació d’una part del territori d’un actor polític –Catalunya o Escòcia– implica començar de zero per ingressar en el club europeu. ¿Per què? Perquè les entitats firmants de les adhesions, malgrat les disgregacions, seguiran existint, amb una extensió, població i economia minvades, però no desaparegudes. Altres interpretacions semblen jocs de mans.

Notícies relacionades

Sturgeon posa en marxa els preparatius per a un nou referèndum d'independència

Espanya no vetaria "d'entrada" l'adhesió d'Escòcia a la UE

Set. S’invoca per al cas d’Escòcia el precedent de Groenlàndia, territori de sobirania danesa que va deixar de formar part de la Comunitat Europea el 1985. A la comparació li falta fonament: la segregació de Groenlàndia es va produir amb l’acord de l’actor polític de l’adhesió a les comunitats, Dinamarca. El que pretén Escòcia és canviar els signes de l’operació: vol que se li apliquin els termes de la pertinença a la Unió Europea del Regne Unit encara que l’actor polític de l’adhesió deixi de formar part del club.

A manera de resum de tot el que hem dit fins ara: les coordenades d’una eventual independència d’Escòcia i de Catalunya no tenen cap semblança. És indetectable el desig europeu que els dos processos es consumin i, si es produís un dia aquesta situació, els dos nous estats es veurien forçats a recórrer un angost camí (més angost per a Catalunya encara). Els agitprop del procés haurien d’evitar totes les simplificacions embolicades en la senyera, perquè a l’aeroport de Brussel·les no espera cap comitè de recepció.