Barthes, el símptoma

Des de fa uns quants anys, hi ha una nova generació de lectors que alça les celles amb interès quan senten el nom de Roland Barthes. Després d’unes dècades de silenci, en què les teories i els experiments textualistes es veien com una amenaça, sembla que hi ha un Barthes que es pot reciclar per entendre el present. No és una presència constant, però als EUA, per exemple, que solen marcar les tendències, alguns títols de Barthes han traspassat la frontera del món universitari i es troben a les llibreries. Són, amb tota lògica, assajos sobre cinema, fotografia, moda... Textos en què Barthes parlava de la vida cada cop més fragmentària, de la influència creixent de la cultura visual: teories que el present definit per internet sovint confirma amb escreix. En aquest nou context hi ha llibres que demanen una relectura, com ara Mitologies i Fragments del discurs amorós (reeditat fa poc en català per Àtic dels Llibres).

No deu ser casual, tampoc, que Barthes sigui el protagonista de La setena funció del llenguatge, de Laurent Binet (Edicions de 1984). De fet, hi ha un episodi de la novel·la que ens dona una clau per entendre un dels motius del seu interès renovat. Barthes és a l’hospital, moribund al llit, i desvarieja. Llavors diu al detectiu: «Tot està en el text! ¿Ho entén? Cal retrobar el text! La funció! Ah és ben senzill!». La frase, que cal repetir sovint --«tot està en el text!»--, avui dia torna a ser tan pertinent com fa un segle, quan Proust retreia a Sainte-Beuve el biografisme, la vida de l’autor, com a mètode per interpretar l’obra. En l’època de les xarxes socials, els autors s’han convertit en publicistes de si mateixos. Tot allò que queda fora del text, però és visualment atractiu, substitueix l’obra i ajuda a promocionar-la. Hi ha autors que pengen fotos del manuscrit, recorden la música que els ha inspirat, citen els clàssics que han llegit. Satèl·lits, substituts que emmascaren l’obra per si mateixa. Amics lectors, s’acosta Sant Jordi, no ens despistem: «Tot està dins el text!». I si el text no s’aguanta, no hi ha res, només faramalla, narcisisme, paraules buides.