Sant respecte

Ara resulta que la missa de La 2 és el programa més vist de la cadena pública, amb més d’un milió d’espectadors i el 15% de la quota d’audiència. És a dir, que en pocs dies ha multiplicat per tres els seus seguidors. Tot gràcies a la petició de Pablo Iglesias d’eliminar la retransmissió de l’ofici catòlic a la qual van respondre els fidels i els de sempre –diversos d’ells famosos– amb una mobilització a través de WhatsApp reclamant-ne el seguiment massiu. És clar que els va funcionar. No m’estranya. Responien a un atac, sí, però també a un menyspreu.

Conec gent que segueix aquesta missa. Gent gran, sobretot, que no pot sortir de casa o que prefereix no fer-ho. Una vegada vaig assistir a una discussió molt interessant entre dues senyores septuagenàries sobre si els efectes de la missa televisada podien equiparar-se als de la missa presencial. Si el perdó dels pecats, per exemple, causava el mateix efecte a través de les ones. No n’estaven gens convençudes, i la cosa va quedar en suspens, a l’espera d’un sacerdot a qui preguntar-ho. Potser aquests dies els seus dubtes han quedat dissipats: és clar que seguir la missa a la tele és importantíssim i beneficiós.

ATEISME, LAÏCISME...

Confesso que jo no soc de sentir missa. No per la tele, almenys. Quan viatjo m’agrada entrar a les esglésies, en especial si hi ha culte. He disfrutat molt i diverses vegades a la missa catòlica de Saint Patrick Cathedral, a Nova York, però allà tot és espectacle. De petita vaig passar per una època beata, l’única, l’última, per influència de la meva educació religiosa. De seguida vaig desertar. A la secundària em vaig fer atea. Després vaig descobrir que era millor ser laica. No em vaig voler confirmar, com molts dels meus companys. Als 36 vaig apostatar. Fi del cicle.

Les raons que em van fer apostatar tenen a veure amb la fe –la que no tinc, és clar– i són profundes i meditades, però també tenen a veure amb el clero. Jo vivia el meu ateisme amb tranquil·litat i mansuetud fins que va sortir per la tele un d’aquells peixos grossos eclesiàstics dient barbaritats del col·lectiu gai. No recordo exactament què va ser, perquè hi ha molta casuística sobre la qüestió. No sé què va dir: que l’homosexualitat era una amenaça per al món, o un defecte que es podia curar, o la va comparar a la hipertensió, o va dir que els homosexuals no són capaços d’estimar… en fi, no recordo quina de totes va ser exactament. Només sé que aquell dia em vaig dir: «Prou. No insultaran amb la meva aquiescència, encara menys en el meu nom». Vaig escriure a l’arquebisbat de Barcelona —al qual pertanyia la meva parròquia— i els vaig dir que ja no desitjava pertànyer més al seu club, a la seva secta, al seu grup. Un grup que m’avergonyia amb la seva falta de respecte i de sensibilitat, amb el menyspreu envers altres persones i amb la seva insultant supèrbia. 

Va ser fàcil i ràpid. Més del que em pensava, de fet. En certa manera, una decepció. La carta va trigar a arribar tot just 10 dies: venia de la Vicaria General de l’Arquebisbat, molt coherentment ubicada al carrer del Bisbe. Deia: «Apreciada senyora: Amb data d’avui i atenent la seva petició, hem procedit a registrar la vostra baixa com a fidel de l’Església Catòlica. Atentament…».

QÜESTIÓ DE RESPECTE

De manera que em vaig fer apòstata per una qüestió de respecte. O, més aviat, per falta de respecte. Fa molt que em meravella la manera com alguns representants de l’església menyspreen i/o insulten els que no pensen com ells. ¿És que no recorden la teoria? ¿Que no s’han llegit el manual? Que jo sàpiga, Jesús de Nazaret no va insultar mai ningú per la seva inclinació sexual ni per cap altra cosa i va tenir tendència a protegir tothom menys els poderosos. Un autèntic revolucionari, un element incòmode per al poder establert, un ideòleg de l’esquerra radical. Si Jesucrist ressuscités avui, les seves tesis incomodarien els seus caps i m’hi jugo qualsevol cosa que tornaria a acabar fatal.

Notícies relacionades

Tamara Falcó fa campanya per les misses de TVE i ataca Pablo Iglesias

Plorar de pena

Però, tornant a La 2. A mi el que m’agradaria seria veure en directe l’oració del sàbat des d’alguna sinagoga. O una missa pentecostal, o baptista, o qualsevol altra que els fidels necessitin. M’agradaria que des de la televisió es fomentés el respecte a la tolerància. Que sigui veritat que es dona veu a les altres confessions (i no com ara: mirin la graella de programació).

Voldria que cada divendres s’emetés la crida a l’oració musulmana des d’alguna mesquita. Veure les pregàries dels fidels seguint el seu imam. M’encanten les mesquites. En pocs llocs he sigut tan feliç com a l’interior de la Mesquita Blava d’Istanbul, asseguda sobre les alfombres, meditant, o deixant passar el temps. Una vegada vaig anar a la mesquita –molt més modesta– del carrer de Sant Rafael, al Raval de Barcelona. Vaig seguir l’oració a la zona de dones, vaig fer moltes reverències i inclinacions de cap, vaig trobar ajuda i acolliment (i documentació per a una novel·la, que era el que buscava) i hi vaig aprendre molt. Vaig respectar, vaig ser respectada. La veritat és que va ser preciós.