¿Què podem fer amb Trump a la presidència?

L’entrada en funcions de Donald Trump com a president dels Estats Units no és un relleu més en la direcció de la  potència més important del món. Al llarg de la seva història els EUA han tingut bons, regulars i mals inquilins a la Casa Blanca, però sempre individus que es movien dins de coordenades previsibles i de codis coneguts. En aquest cas, em temo que estem davant d’un subjecte polític no identificable, la conducta del qual no està sotmesa als cànons d’un governant normal. 

    Les primeres mesures preses a la seva taula del despatx Oval, amb gest mussolinià, són molt inquietants, de dubtosa legalitat. Alguns s’han consolat pensant que són excessos verbals o bravates i que la realitat de l’exercici del poder temperés els seus excessos i el farà tornar al camí del realisme polític. No soc d’aquesta opinió. En primer lloc, perquè en política les paraules, o els tuits, són fets sobretot si procedeixen del president dels EUA i, després, perquè les ordres executives que ha llançat com míssils, es corresponen amb les arengues de la campanya presidencial. Proclames que si es porten a la pràctica –i algunes ja estan en marxa– poden canviar totes les dades econòmiques i geopolítics del conjunt del planeta a pitjor, fins i tot a molt pitjor.

     La seva posició davant el comerç internacional, denunciant els tractats al Pacífic, el de les Amèriques o el non nato transatlàntic, ens retrotreu en diverses dècades. Apostar pel proteccionisme econòmic, per elevar els aranzels, és introduir bombes de rellotgeria en l’engranatge de la mundialització, incitar a guerres comercials –ja que tots es defensaran amb les mateixes armes–, i ja sabem per experiència històrica on poden acabar aquestes querelles comercials.

    El negacionisme mediambiental pot suposar un autèntic suïcidi a mitjà termini, davant l’evidència que si els EUA incompleixen els acords de París, pel que fa a les emissions de CO2 per exemple, altres potències faran el mateix i retrocedirem lustres en la lluita contra el canvi climàtic.

lEs seVEs declaracions sobre el rearmament atòmic, les seves amenaces a l’Iran o la Xina sonen al nefast període de la guerra freda. Potser en la seva ignorància no comprèn que no existeix el rearmament unilateral i que una nova carrera armamentista només beneficiarà la indústria bèl·lica i posarà en perill els soferts humans. Es tracta d’una política aventurera que pot deixar al descobert les destrosses de la intervenció de Bush a l’Iraq.

    El seu exprés suport al brexit –i als nous brexits– no augura res de bo per a les relacions amb la Unió Europea. El seu estímul a la líder britànica Theresa May camina en la mateixa direcció. Tot això agreujat pel tractament que està donant als emigrants i refugiats. L’aixecament d’un mur a la frontera amb Mèxic és una agressió a tot Llatinoamèrica i la prohibició d’entrar als EUA a persones de països sencers, per motius de religió, és una violació del dret de gent i de la mateixa Constitució dels Estats Units, que ha sigut corregida, per fortuna de moment, per alguns jutges federals nord-americans.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

    Davant d’aquest panorama, ¿què podem fer? Ja sé que als EUA existeixen contrapoders: Congrés, Senat, els jutges, que poden equilibrar les mesures més dràstiques. No obstant, no oblidem que el partit Republicà controla les dues cambres, i el Tribunal Suprem. Opino, en conseqüència, que Espanya i la Unió Europea no haurien d’adoptar en aquesta situació una actitud passiva sinó acordar una postura comuna que es podria plasmar en la pròxima cimera del març a Roma amb ocasió del 60 aniversari del tractat que porta el nom d’aquesta ciutat. 

L’objectiu hauria de ser guanyar autonomia estratègica, i això només és possible rellançant el projecte europeu en diverses direccions, culminant la unió econòmica, avançant decididament cap a la unió política –incloent-hi la seguretat–. Sens dubte, això passa perquè a Alemanya i França guanyin les forces europeistes en les pròximes eleccions i es faci una política social que convenci la ciutadania, avui escèptica, que és molt millor per al seu benestar i la pròpia democràcia construir una Europa unida i forta que retrocedir als febles estats nació d’abans, litigant entre ells i dominats per grans potències en aquest món globalitzat.