Elles i ells

Quan vaig mirar el famós fragment de l’entrevista de la BBC on es veu com dos nens petits interrompen la disquisició saberuda del pare davant les càmeres, vaig pensar –no em facin dir perquè– que la dona que entrava al despatx i feia fora les criatures era la seva mare. Podia haver anat a l’inrevés, podia haver deduït que es tractava de la mainadera, mentre Robert Kelly, el pare, intervenia en intensos debats geoestratègics. En les imatges no es pot percebre cap detall que ens indiqui si Kim Jung-A és o bé assalariada o bé parella estable. El matrimoni, però, ha aclarit la qüestió perquè es veu que s’havia convertit en un debat de primer ordre.

A mi, el que em va molestar de l’escena és que el senyor Kelly no mirés el fills mentre contestava les preguntes. Fins i tot els rebutja amb una certa insolència. La irrupció de la vida quotidiana en l’aparent seriositat de la reflexió política podia haver desembocat en un moment de tendresa que Kelly va desaprofitar. Va guanyar l’home estereotip que no sap fer més de dues coses a l’hora. Si hagués estat una dona, com ha parodiat un programa d’humor de Nova Zelanda, hauria donat el biberó a la nena, hauria jugat amb un sonall amb el nen, hauria cuinat un pollastre sencer, planxat una camisa, posat una rentadora, netejat el vàter i desconnectat el cable vermell d’una bomba de rellotgeria. Tot això, sense deixar d’opinar sobre la tensa situació a Corea del Sud.