Un gegant oscil·lant

0;Nosaltres no colliguem estats, nosaltres unim les persones”, va declarar Jean Monnet en els albors del que avui és la Unió Europea. Arribar a l'ideal de la ciutadania europea era essencial per consolidar el projecte, preservar l'ordre liberal i foragitar els fantasmes de la guerra. Avui les metes són les mateixes, però les amenaces són més grans a causa de tres factors concomitants: la pressió interior dels populismes d'extrema dreta, la falta d'una política exterior autènticament europea i la pinça russo-nord-americana que persegueix debilitar Europa. Una pinça impensable en els temps del Mercat Comú, amb la lògica de la guerra freda a tot arreu i sense economies emergents a la vista, tret de la japonesa. Amb massa freqüència transmet la UE la imatge d'un gegant oscil·lant. Malgrat les xifres -510 milions d'habitants, PIB de 14,8 bilions d'euros-, la influència del seu poder tou tendeix a disminuir davant de les estratègies de seguretat dels seus competidors en regions com el Pròxim Orient. Les advertències de Timothy Garton Ash sobre la necessitat que Europa defensi la vigència de les societats obertes ha adquirit tot el seu sentit a partir del triomf de Donald Trump, convertit en l'agitador que aplega els euroescèptics, invoca el proteccionisme i dona ales a la pretensió de Rússia d'erosionar el poder de la UE mitjançant el suport als nacionalismes xenòfobs allà on arrelen. Però la UE suporta la seva pròpia epidèmia nacionalista, i això la debilita.

Europa no disposa d'eines de persuasió pròpies més enllà del seu pes econòmic i tecnològic. Està mancada d'una defensa pròpia, perquè l'OTAN és una aliança que respon a l'enfocament nord-americà de la seguretat, mancada d'una sola veu en les grans crisis i mancada de representació unitària a les Nacions Unides i en altres grans fòrums. La varietat de solistes europeus en l'economia global a penes es percep com un llast -les multinacionals parlen un idioma propi i no coneixen fronteres- i l'euro resisteix a empentes i rodolons, però les dissonàncies són evidents en la política global.

REPLANTEJAR LA SEGURETAT

Notícies relacionades

La UE compleix 60 anys enmig de la seva pitjor crisi

Per no repetir les eleccions

Per als partidaris de veure l'ampolla mig plena, el desafiament del terrorisme global ha introduït un element de correcció significatiu en la unitat d'acció, però quan la crisi dels refugiats s'ha enfocat com un problema de seguretat, els estats, sobretot els de l'Est, han sembrat la desunió: han acceptat l'acord amb Turquia perquè emmagatzemi una multitud de desposseïts camí d'Europa, però han impugnat els plans d'acollida dels que es troben en territori de la UE. L'efecte immediat ha sigut la vinculació d'Europa als interessos de Turquia, l'amenaça de Recep Tayyip Erdogan de desentendre's del pacte -un xantatge- i, al mateix temps, la desorientació de l'OTAN.

Tot i així, amb tots els problemes de cohesió interna que es vulguin posar de manifest, no hi ha alternativa a una Europa unida basada en la diversitat, amb alts i baixos i sacsejades com ha sigut la norma fins avui. “Els països d'Europa són massa petits per assegurar als seus pobles la prosperitat i els avenços socials indispensables”, afirmava Jean Monnet al néixer el Mercat Comú. Aquesta dada, la de la dimensió dels estats, segueix sent fonamental: davant dels gegants de l'economia, el PIB d'Alemanya, el més alt d'Europa -3,7 bilions d'euros- és la tercera part del de la Xina i menys de la quarta part del dels Estats Units. ¿Què es pot dir a la vista d'aquesta altra dada: la població de la UE és sols el 7,1% de la mundial? Només hi cap una resposta: la unió és una necessitat i el 'brexit' hauria de ser una anomalia.