Dues mirades
Ferides
Potser ens oblidem de reivindicar el que ens pertany, el que ningú hauria d'haver-nos pres
S’equivoca l’OCDE. S’equivoca l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics quan en el seu últim informe sobre Espanya diu: «La crisi ha deixat cicatrius que menyscaben el benestar, i les més visibles són uns nivells encara molt elevats de desocupació, pobresa i desigualtat». No, la cicatriu és el senyal d’una ferida curada, el record d’un dolor passat. En els nostres carrers, les ferides continuen obertes.
Les llagues són múltiples i tots les coneixem o, potser, les vivim. Sous que no donen per viure. Aturats que mai deixaran de ser-ho. Exigües perspectives per als joves. Famílies expulsades de les seves llars a les quals només els queden el carrer, l’okupació o les màfies. I el xantatge d’un poder econòmic que juga amb una legió de precaris. Si no t’agraden les condicions, altres les acceptaran, així de simple. Benvinguts a l’infratreball del segle XXI. Amb els seus infrasous. Els seus infradrets. Les seves infravivendes. I la seva infrahumanitat. Mentrestant, n’hi ha prou amb uns ungüents, a vegades placebos, per creure que es calma el dolor. Com el malalt que es resisteix a acceptar el seu diagnòstic, preferim pensar que tot millorarà. En el nostre món instagramer tot és bell. De fet, la vida és meravellosa en els marges de la realitat. Tant, que potser ens oblidem de reivindicar el que ens pertany, el que ningú hauria d’haver-nos pres. Al final, la revolta o l’alienació. No hi ha molt més. Ni és res nou.
