La ferida oberta de la pobresa

La crisi econòmica, que de vegades es dona per liquidada, ha deixat cicatrius en forma d’una cronificació de la pobresa que és conseqüència de la precarietat laboral, de la falta d’una feina fixa que permeti uns ingressos adequats i de la progressiva pèrdua de qualitat de vida d’una gran part de la població, reflectida per unes xifres certament inquietants. Per això, més que de cicatrius convindria parlar de ferides obertes. Gairebé un terç de la població espanyola no pot accedir a les seves necessitats bàsiques i més d’1.400.000 llars tenen tots els seus membres a l’atur. A més a més, es dona la circumstància que, malgrat la bondat recurrent els últims mesos de les xifres macroeconòmiques, ja no és possible relacionar sense més ni més que el fet de tenir feina equival a no patir la pobresa. La proliferació de contractes temporals i precaris entre els joves o l’atur de llarga durada a les franges de més edat indueixen a una desigualtat creixent.  En molts casos es dona el dilema dramàtic d’haver d’escollir entre pagar la hipoteca o menjar –en condicions de nutrició mínimament dignes–, la qual cosa es tradueix en l’anomenada pobresa alimentària, suplerta per entitats com el Banc dels Aliments. A més a més, i segons estudis com el de l’OCDE, és en la primera infància i l’adolescència quan la malnutrició corre el risc de convertir-se en una plaga perenne, per a tota la vida. Mentrestant, les dades sobre la malversació d’aliments converteixen encara en més lacerant el problema.