Les mans a les butxaques

Ha fet fortuna la creença que el moment polític actual no admet els grisos. Que el món, o Catalunya, ha entrat en una exigència de claredat narrativa. Que les veritats (o mentides) s’han de verbalitzar en la política sense cap matís, xutant les paraules directament a barraca i amb discursos gens ambigus pronunciats com qui colpeja la realitat amb un martell. Però a tota teoria sempre li creixen els bolets de les excepcions. Un dels més vistosos que contradiu aquesta exigència de claredat és ERC, el partit que segons molts analistes ha pispat la cartera de la centralitat al PDECat; cosa que s’haurà de confirmar quan els ciutadans siguin cridats a les urnes, donada l’estima dels republicans a defraudar recurrentment les expectatives que generen. 

    

El partit liderat per Oriol Junqueras fa un discurs marxista sense matisos quan li donen el micro al seu cap de llista a les darreres eleccions a Madrid, Gabriel Rufián, o d’esquerra ortodoxa quan parla l’històric del Congrés, Joan Tardà. Per contra, la cort de Junqueras al departament d’Economia es presenta amb la targeta de visita dels 'true liberals'. 

    

Mentre Rufián aixeca el puny al seu perfil de Twitter i cita el poeta Marcos Ana per reivindicar-se com un «comunista del nostre temps», Junqueras i el seu entorn de diari reben empresaris i executius –grans, petits i mitjans– per deixar clar que, ni ara, ni quan presideixin la Generalitat si això arriba, la política econòmica sortirà del carril de l’ortodòxia. De fet, mentre una part del partit abraça el romanticisme d’un altre món és possible, l’altra –la que mana– treu pit de la reducció del dèficit i reivindica per la via dels fets la seva homologació sistèmica.

  

 De la mateixa manera, en l’àmbit del procés, el junquerisme tampoc té cap interès a tallar d’arrel els afalacs que rep des de les posicions més contràries a l’independentisme, tant si provenen del mateix Govern de l’Estat com des de les elits socials i econòmiques que d’un temps ençà abonen la tesi que Junqueras i per extensió ERC han esdevingut el partit realista i que, quan arribi el moment, serà més fàcil entendre’s amb ells que no pas amb els del PDECat.

  

 Així que es podria dir que com que ERC encara no ha liderat res en primera persona, ni Govern ni procés, la seva és una centralitat de mans a les butxaques que fa que totes les mirades hi vegin només allò que hi volen veure. Uns hi veuen gairebé la revolució proletària, d’altres, 'true liberals', els de més cap aquí, la garantia definitiva per al procés, i els de més enllà, el realisme que acabarà imposant-se per eixamplar el calendari del referèndum fins a nova ordre.

Notícies relacionades

Quan ERC fustigava CDC a la comissió del 'cas Palau'

Tardà: "Europa no permetrà que els drets dels catalans siguin vulnerats per l'article 116 o pel 155"

    

La primera ambigüitat a resoldre arribarà amb el referèndum o referèndum. Com que Junqueras i Raül Romeva són formalment els responsables de la consulta que teòricament s’ha de fer sí o sí, aviat veurem la seva signatura en els expedients de contractació que l’hauran de fer possible. S’hauran de treure les mans de les butxaques per signar i, de retruc, signaran la seva futura inhabilitació. La centralitat es pot guanyar assegut, però es conserva dempeus. Estudies llegint, t’examines escrivint.