El dubte necessari

Els temps demanen a crits escepticisme, però tot i així abunden els que ho tenen tot clar

2
Es llegeix en minuts
Els meus mil·lennistes_MEDIA_2

Els meus mil·lennistes_MEDIA_2 / ALBERT BERTRAN

Diria que el dubte està bastant desprestigiat. El que es porta en aquests temps són les grans certeses, la tendència a veure-ho tot o blanc o negre, oblidant la variada gamma de grisos i, de passada, també els matisos. Tot hi contribueix: la rapidesa amb què vivim, la brevetat dels missatges que llegim, la falta de temps per analitzar els detalls... 

Hi ha gent que ho té tot clar. Confesso que els envejo: són capaços d’aixecar la veu per donar a conèixer la seva veritat absoluta. Creuen que tenen la raó. Per descomptat, no canvien d’opinió ni que rebenti el món. El dubte no forma part dels seus plans. ¿De què presumirien si els treuen les certeses? ¿Amb què farien callar el cunyat en reunions familiars?

Després hi ha els que dubtem de tot. Confesso que jo em pensava que amb el temps em passaria. Vull dir, que m’aniria semblant a ells, els segurs. Però no. Augmenta el meu escepticisme a mesura que augmenten els meus anys. No tinc certeses sobre res. Ni sobre el passat, ni sobre la política, ni sobre la religió, ni sobre la mort, ni sobre l’amor, ni tan sols sobre mi mateixa. Les poques que vaig tenir alguna vegada s’han anat diluint amb els anys. I el que és pitjor és que m’agrada. En un temps vaig admirar els altres, els segurs. Avui veig que el dubte és bonic i necessari. Admiro els escèptics, els que dubten, els que tot ho sotmeten a examen. «Examinar»: 'skeptesthai'. Heus aquí el parent grec i llunyà del nostre escepticisme.

Admiro la filòsofa Victoria Camps, que en el seu llibre 'Elogio de la duda', diu que la nostra capacitat de qüestionar ens reporta grans beneficis. Sense anar més lluny, va fer possible la filosofia. Aristòtil va parlar de la sorpresa com a motor del pensament. Bertrand Russell va dir que la filosofia consisteix en un exercici d’escepticisme. Lògic: només qui no ho veu tot clar es formula preguntes. L’escepticisme busca encara que no trobi.    

«Aprendre a dubtar és aprendre a pensar», va escriure Octavio Paz, redundant en el mateix. I més enllà va anar Ortega y Gasset en la seva alabança del dubte com a mètode educatiu: «Sempre que ensenyis, ensenya a la vegada a dubtar del que ensenyes». Beneït sigui el professor que ensenya que les coses poden ser grises, a més de blanques i negres. El dubte és signe d’avanç. La negació de la barbàrie.    

Notícies relacionades

Encara que en aquest terreny és bo predicar la prudència. Hem de ser pràctics: en la vida s’han de prendre moltes decisions sobre assumptes sobre els quals no tenim tota la informació, i un excés de dubte podria resultar paralitzant. Si dubtéssim de tot no gosaríem fer ni un pas. Ja ho va dir Antonio Machado: «Aprèn a dubtar i acabaràs dubtant de la teva pròpia vida».    

Els temps demanen a crits que dubtem de tot. No obstant, abunden els que ho tenen tot clar. Potser perquè la certesa surt més a compte: permet tenir la raó, sentir-se part d’un grup, escollir l’enemic i combatre’l. O potser perquè el dubte és més laboriós. Requereix temps, espai, silenci i reflexió. El que no tenim. 

Temes:

Filosofia