MIRADOR
Millet i el hàmster
La corrupció ha obert un enorme esvoranc en la línia de flotació del nou PDECat
/
No hi ha cap dubte que Carles Puigdemont en el seu ofici de periodista sap fer bons titulars. Amb el seu «referèndum o referèndum» va aconseguir el suport de la CUP a la moció de confiança i, més tard, als pressupostos del 2017. Amb aquesta màxima va disfressar de marxa cap endavant el que tàcticament era un pas enrere si ens fixem en el que va votarJunts pel Sí al Parlament el primer dia de la legislatura.
Amb el referèndum imperatiu liquidava el full de ruta dels 18 mesos, a canvi de fer-se fort en l’exigència d’una negociació amb l’Estat. Guanyava temps sense deixar d’exhibir radicalisme. Aquesta setmana, poques hores després que Fèlix Millet reconegués el finançament il·legal de CDC i afegís al final de la seva declaració l’asseveració que era «tota la veritat», Puigdemont contraatacava en seu parlamentària amb una altra frase per al record: «El hàmster ha sortit de la roda. Ja ha arribat l’hora de la veritat».
Que el cas Palau s’hagi convertit en el judici sobre la corrupció del vell partit de Jordi Pujol i Artur Mas debilita estructuralment l’independentisme, a l’obrir un enorme esvoranc en la línia de flotació del nou PDECat. La corrupció no donarà treva en les pròximes setmanes als neoconvergents. No solament l’exconseller i diputat Germà Gordó haurà de donar moltes explicacions; també Puigdemont com a exalcalde de Girona pot estar esquitxat pel 3%, segons la Fiscalia Anticorrupció.
L’expresident Mas està molt tocat, però la reacció és negar-ho tot i l’enroc polític. El dubte és si la crisi al PDECat accelerarà o endarrerirà el desenvolupament dels esdeveniments. Per a Puigdemont el hàmster s’ha escapat de la gàbia, curiosament després de la confessió de Millet. Estem davant l’estrany cas d’una formació de centredreta que fa seva, com retratava sarcàsticament el president de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell, la vella retòrica insurreccional de l’extrema esquerra: «Provoquem una reacció aïrada de l’Estat que així es radicalitzarà el poble i aconseguirem els nostres objectius».
Al costat d’aquest discurs incendiari, que alarma els que fins ara es trobaven instal·lats en l’equidistància del conflicte, s’entrecreua la lògica de la supervivència política. Els neoconvergents no tenen ni un duro, les seves expectatives a les urnes són dolentes, no saben qui encapçalaria la seva candidatura i tindrien moltes dificultats perquè algun banc els donés un crèdit per poder pagar la campanya electoral.
¿Per què no seguir estirant la legislatura una mica més?, es pregunten alguns diputats que temen pel seu futur. Tornant a canviar les eleccions constituents, una vegada que el referèndum quedi anul·lat pel Tribunal Constitucional i no pugui materialment celebrar-se, per una declaració d’independència com a resposta a «aquest Estat opressor», mentre s’invoca la mediació europea o cau del cel algun reconeixement internacional. Pot ser que el hàmster hagi deixat la roda, i s’acosti la inajornable hora de la veritat, però tot indica que el simpàtic rosegador que simbolitza el procés seguirà fent voltes.
