Les conseqüències polítiques del 3%

En un tens debat del 2005, Pasqual Maragall, llavors president, va dir a Artur Mas, líder de CiU: «Vostès tenen un problema, que es diu 3%». Mas li va recriminar que estava cremant la legislatura que havia de pactar l’Estatut.

Avui, després de les declaracions de Fèlix Millet i Jordi Montull en el judici del Palau, queden clares dues coses. Que Pasqual Maragall es va equivocar perquè, en política, que et donin la raó 12 anys després serveix de ben poca cosa, i que el 3%, company de viatge de CDC, pot ser la sentència de mort de Mas. Vaig explicar dimarts que Mas té una cosa que en política és una virtut: una barreja notable de tenacitat-obstinació i autoconfiança. I al gener vaig escriure que Mas estudiava seriosament tornar a ser candidat a presidir la Generalitat.

Però té les coses costa amunt. Quan va guanyar el 2010 amb un programa de la CiU de Jordi Pujol (un catalanisme atrapa-tot) va treure 62 diputats. El 2012 va anticipar eleccions, va assumir l’independentisme com a programa mínim (no com a objectiu de futur) i va baixar a 50 escons. Ara en té 30 en una coalició amb ERC, la gran favorita a les enquestes. I en les últimes eleccions, legislatives del juny del 2016, el seu partit va ser el quart en vots, per darrere del PSC, al qual el seu agit-prop va qualificar de traïdor i d’estar en fase terminal per no seguir el seu full de ruta.

El seu compte de resultats és... ¿mediocre? Salvador Sostres l’acusa de malastruc i ara el judici del Palau, el cas 3% del Vendrell i altres coses, com les aventures del matrimoni Bassols (que mereixen un article), llancen molt més que una sospita de corrupció. El nou Partit Demòcrata, el successor de CDC, va demostrar en la seva fundació que no volia ser una joguina de Mas, ja que es va rebel·lar contra el nom del partit i la direcció que proposava. Ara haurà d’optar entre el polític més professional i amb més grau de coneixement que té i un futur nou que trenqui amb part del passat.

No serà gens fàcil. Alguns diuen que és obligat liquidar Mas. Potser, però la targeta de visita d’un partit que enterra dos líders carismàtics successius –Pujol i Mas– tampoc és gaire suggerent. ¿Com decidir-ho?

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

A Catalunya, CiU va representar –molts cops bé– unes àmplies classes mitjanes que volien un partit catalanista-nacionalista i pragmàtic. No és cap casualitat que Pujol guanyés el 1980 amb l’eslògan Ara convé. I el Partit Demòcrata té un espai que no poden ocupar ni el PP –massa conservador i amb líders escollits a dit des de Madrid– ni normalment Ciutadans (va néixer amb un tic anticatalanista), ni el PSC, que és d’esquerres i apuja impostos. Però hi ha ERC, sí, d’esquerres, però amb un líder despert i pragmàtic que va aconseguir atraure Mas a la seva idea de nacionalisme.

Els demòcrates necessiten saltar dos obstacles. Un, la dona del cèsar no només ha de ser honesta, sinó semblar-ho. Han de trencar, doncs, amb el Palau, el 3% i el cèsar. Dos, el seu espai és el d’un partit definit pel binomi nacionalisme-pragmatisme, d’instint descaradament centrista i d’inclinació liberal.